crítica de teatre / «Tito Andrónico»

Andrònica indigesta

Pro­ba­ble­ment fer-se acom­pa­nyar de Shakes­pe­are deu ser la millor forma d'anar a un tea­tre qual­se­vol. Això no té dubte. Sí, d'acord, molt bé, Shakes­pe­are, però quin? Perquè, ben mirat, aquesta cosa Titus Andrònic no hi ha per on aga­far-la, és una mena d'òpera d'hor­ror tan esbe­lle­gada com gratuïta, on les coses pas­sen fixant la impressió d'un excés bru­tal, on els fets que hi con­cor­ren tenen alguna cosa de caprici injus­ti­fi­cat. De manera que pot­ser cal­dria pre­gun­tar-se si real­ment aquesta farsa san­gui­no­lenta té o no unes autènti­ques pos­si­bi­li­tats dramàtiques. Vist el resul­tat, on és la qüestió?

En fi, l'ancià Titus Andrònic arriba com a heroi de guerra a Roma, ha per­dut vint fills en com­bat, por­ten com a pre­so­ners la reina dels gots i fills; tot comença amb un sacri­fici per apai­va­gar els espe­rits, de seguida Titus s'empre­nya i ja mata un fill propi, lla­vors assas­si­nen el pobre Bassià i vio­len Lavínia, filla d'Andrònic, li tallen llen­gua i mans; de seguida una altra mà rodola avall, la del mateix Titus, enga­nyat pel malèfic Aaron; ara apa­reix un mis­sat­ger que arros­sega els caps tallats d'altres fills d'Andrònic (ja només n'hi queda un i un tros­set de filla); lla­vors Titus en dego­lla un parell més, amb la sang i els ossos esmi­co­lats d'aquests en fa un pastís de carn per ser­vir-lo en ban­quet a Tamora, l'Empe­ra­driu, mare de les vícti­mes; Andrònic, en una orgiàstica esca­bet­xada final, mata Saturní, l'Empe­ra­dor de Roma, i Tamora; de pas, per què no, la pròpia filla men­tre la viola, natu­ral­ment, len­ta­ment, l'apu­nya­len i mor..., des­cansi en pau! Qui queda? Un fill, un germà i Aaron a qui enter­ren fins al coll perquè mori de fam. Au, entoma tot això!

L'esce­no­gra­fia, pen­sada per al tea­tre romà de Mèrida, pro­du­eix certa estra­nyesa: una pla­ta­forma àmplia i cir­cu­lar, alçada més d'un metre, que apa­renta ser una taula que gira­volta, però també és un espai fúnebre, Roma, un bosc o el Coli­seu. Els deu intèrprets estan pre­sents quasi sem­pre, de vega­des com a sim­ples romans espec­ta­dors, com nosal­tres, d'altres es tras­mu­den en ani­mals o per­so­nat­ges varis, des­do­bla­ments d'apa­ra­dor pre­ci­pi­tat que des­ba­lles­ten, encara més, la cre­di­bi­li­tat del mun­tatge, ja que costa creure's una paraula, s'ha de fer un enorme esforç per no des­con­nec­tar. Els actors, com sol ser habi­tud, un aigua­bar­reig desi­gual, can­ta­re­lles, tons i dic­ci­ons dife­rents, uns arri­ben, d'altres no, gran esforç i poc resul­tat, a remolc sem­pre d'un text difi­cultós i que sobre­passa, des­me­sura a l'abast de pocs. Hi ha dos músics en directe, trom­peta i con­tra­baix, que com­pas­sen els fets i anun­cien moments pun­tu­als, alhora fan allò tan inne­ces­sari i irri­tant: anun­ciar el que es mos­tra, el que tots veiem, com si el públic fos un enze retar­dat. Aquest, pro­ba­ble­ment, és un Shakes­pe­are embri­o­nari i des­a­for­tu­nat, temes apun­tats, esbos­sats, apedaçats, cosits d'una i qual­se­vol manera que no jus­ti­fica el que veiem, un bany de sang que pot­ser asse­vera aquests mots: «Ja sé que un idi­ota pren per Déu el seu bastó.»

Autor: William Shakespeare. Director: Andrés Lima. Intèrprets: Enric Benavent, Alfonso Begara, Fernando Cayo, Juan Ceacero, Julio Cortázar, Elisabet Gelabert, Javier Gutiérrez, Nathalie Poza, Alberto San Juan i Luis Zahera. Lloc i dia: Teatre Municipal de Girona, 10 d'octubre del 2009.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.