La quincalla i el futur

Enmig de l'ambient cultural descoratjador que els últims anys viu el país, de tant en tant arriben notícies que no tenen a veure amb el RIP oficial, a les polítiques descarament anticulturals que s'han practicat. Gairebé sempre sorgeixen dels circuits al marge i, sobretot, de la gent de la base, dels que no surten a la foto ni al meravellós món de l'imaginari de la nostra. Avui us vull parlar d'un primer llibre d'un poeta nou i jove, algú distanciat dels fastos del poder, que actua amb l'únic protagonisme de les seves imatges i estil. És Guim Valls, amb Quincalla del segle, que ha presentat Roure en una edició artesanal, d'aquelles on van publicar els nostres mestres no fa pas tant. La majoria dels poemes van a mort, a tot o res, amb metàfores que ultrapassen la joia arcaïtzant on vivim instal·lats. Té grapa, molta força, i no es deixa dominar per les circumstàncies hostils.

He trobat Guim Valls en recitals de plataformes alternatives, aquí i allà. Manté la distància dels tímids, però la seva poesia no ho és, de tímida, sinó que fa baixar Orfeu al metro, irradia sensacions límit i és plena d'animals amb problemes. Aquests dies he portat el llibre a la butxaca i m'ha fet companyia. No seria capaç de fer-li una crítica perquè sorprèn massa. Tampoc no l'he subratllat perquè hauria tacat cada poema i el llibre com a objecte em resulta també un tresor, amb un dibuix a la portada de l'editor i un epíleg que el potent Joan Josep Camacho Grau comença amb un explícit “serem poemes sens noms a l'antologia de la fi d'aquest món”. Mimetitza aquest camí entre deixalles i tambors del segle, que pot arribar a la tensió màxima quan ens diu: “Fem del destí navalla i / dels dies blanca escuma.” Electricitat al·legòrica del discurs punyent.

Quan es creu que arriba el final de la màxima expressió de la nostra llengua, sempre hi ha algú que contradiu l'apocalipsi. En aquest cas ha estat el joveníssim Guim Valls, que es fa preguntes mentre ens fa partícips dels dubtes: “I si no constés enlloc? / I si esquivés el llampant fotògraf? / I si visqués així, / d'escletxes fràgils i impròpies? / I si anés obrint forats dins les paraules? / I si encofurnés els dits dins els forats / de les paraules / i amb un gest enèrgic dels dits / les esbatanés?”

Té un llenguatge propi, referències clares i no s'arronsa. Què més és pot demanar? Busquin Guim Valls.