novel·la
jordi capdevila
Tots els colors de la bona narrativa
Care Santos cada vegada enlluerna més. Després de l'èxit de Desig de xocolata, premi Ramon Llull, i una de les novel·les en català més venudes l'any passat, ara es presenta amb una obra coral de dos segles de durada, on explica la vida i miracles d'una nissaga de tintorers. Una història que coneix des de dins: parteix de la veu de la seva àvia, protagonista principal del relat, que l'explica en vetllades de records familiars. “L'única cosa absolutament real són els personatges, les dates i la geografia. La resta és oblit reconstruït”, aclareix l'autora.
La història coneguda dels Pujolar/Pujolà (van perdre la erra final a mig camí) la inicia el Joseph a principis del segle XVIII. Va néixer a prop d'Olot quatre minuts després que el seu germà bessó i hereu, Fidel, fet que va comportar que hagués d'abandonar la casa quan van morir els seus pares. Es va casar amb quatre dones en quatre anys consecutius, ja que se li morien en pocs mesos, i sempre es tornava a emmaridar el mateix dia de l'any. L'únic descendent que va tenir va crear una tintoreria a Olot i un altre familiar en època posterior la va traslladar a Mataró, on va experimentar en l'aplicació de noves tècniques que van enlairar l'empresa.
La creació i recreació de nous colors per tintar la roba, que explica amb tota mena de detalls l'autora, li permet lligar un relat que reflecteix amb la mateixa minuciositat l'acoloriment d'una societat fins aleshores ben grisa. Uns pedaços de vida fascinants, ben sargits, més ben tintats i expressats amb professionalitat que retraten d'alguna manera la condició humana d'un temps i d'un país.
La Teresa Pujolà, que inspira el relat, és la protagonista principal. Amb ella i la seva lluita constant per aprendre a llegir i per ficar el nas en totes les novetats que arriben, entendrem el moviment d'alliberament de la dona en la primera meitat del segle XX. El seu pare, Florià, ens farà comprendre com la bondat gairebé sempre surt derrotada i la maldat nia també en les millors famílies. La seva mare, Margarida Gomis, rica, fleuma i beata, ajudarà amb la seva intolerància al desmembrament empresarial i familiar. Per entendre la força del progrés industrial en la segona meitat del segle XIX hem de fixar-nos bé en la personalitat de Silvestre Pujolar. No podem oblidar el paper de la seva segona muller, Teresa Marquès Tapiola, que es va fer càrrec de l'educació dels tres fills vius dels dotze que va engendrar Silvestre. Altres personatges ben caracteritzats són Domingo Planas, cunyat de Florià, i un enigmàtic Joan Abril i la seva mare, dues vides tràgiques que donen un to ben negre al relat. Sense oblidar un bon grapat de personatges secundaris, ben situats en un arbre genealògic documentat a les primeres pàgines del llibre. Un índex imprescindible per seguir la novel·la
Tres salts en el temps
Estructurat en tres salts en el temps, a principis del segle XVIII, tot el XIX i la primera meitat del XX, entendrem l'odi fraternal sorgit de les guerres carlines i la lluita obrera per millorar la vida dels treballadors, a més dels avenços que va suposar l'arribada del tren a Mataró. Com a millores socials, podrem comprovar l'alegre influència de l'arribada del cinema i de la música enllaunada a les ciutats, coincidint amb el reguitzell de nous colors ornant la vestimenta femenina.
No cal dir que amb tants personatges ben caracteritzats, les històries sentimentals acoloreixen encara més la lectura d'un llibre on la cobdícia del diner és capaç de comprar i vendre els sentiments dels fills amb bodes pactades davant notari. Encara que no sempre se'n surten. La mort, com en tota narrativa, també hi treu el cap sovint, generada tant per pestes com per odis, enveges i revenges de tota mena. Però la vida i els seus contorns és la que exhibeix els colors més alegres i variats gràcies a una narrativa que es basa en un entramat atractiu, una llengua nítida, musical i amb prou dosis d'ironia per modelar la història de moltes històries.
La fantasia acaba d'arrodonir unes pàgines on podem trobar un rellotge que no para de tocar hores seguides durant l'agonia, la mort i el dol dels familiars. I a vegades, va acompanyat de l'esperit d'un indià que va fer fortuna a Cuba. A més, un ocell prou especial, el Diamant blau, que no mor mai ni s'escapa de la gàbia quan la hi obren per alliberar-lo, és el reflex dels molts misteris que envolten els diferents colors de les accions i reaccions humanes.
L'art de narrar com a exponent dels vaivens vitals de l'existència.