Sortir del convent

L'any 1966, el Ministeri de Cultura francès presidit per André Malraux va voler prohibir l'estrena de La religiosa de Jacques Rivette, a la qual s'acusava de ser una provocació contra la religió. Rivette havia adaptat un clàssic de la literatura del segle XVIII, escrit per Denis Diderot, on s'explica la història de Suzanne Simonin, la tercera de tres germanes, que és tancada en un convent contra la seva voluntat. La pel·lícula no només parlava de la religió sinó de l'alliberament de la dona en la vigília del Maig del 68. La pel·lícula de Jacques Rivette començava amb un crit de desesperació i tota la història no feia més que reflectir el desig de llibertat de la protagonista. Gairebé cinquanta anys després, el director francès Guillaume Nicloux torna a adaptar La religiosa de Diderot, però sense generar cap escàndol.

L'opció de Nicloux és la de realitzar una pel·lícula acadèmica que serveixi com a retrat acurat de l'època i com a bon model d'adaptació cinematogràfica. Suzanne Simonin és la dona empresonada però al llarg de la pel·lícula veurem la relació que estableix amb tres mares superiores que representen tres models diferents d'autoritats.

La primera superiora, interpretada per Françoise Lebrun –la protagonista de La maman et la putain–, és una dona permissiva que intenta entendre la jove novícia. La segona, interpretada per Louise Bourgoin, és una tirana que s'oposa que abandoni els hàbits i la tanca, tot acusant-la d'estar posseïda pel dimoni. Finalment, hi ha el personatge de la mare superiora que intenta seduir-la sexualment –Isabelle Huppert– i que cau de forma irremeiable cap a la follia.

La jove actriu belga Pauline Etienne té la seva força en la manera com compon el personatge, però es troba forçada pels contraplans amb les tres superiores que acaben ocupant un protagonisme essencial. El desig de convertir el text de Diderot en la crònica d'una lluita contra els mals de la religió acaba forçant algunes de les situacions. Guillaume Nicloux no ha fet una mala pel·lícula, hi ha una certa dignitat en la posada en escena, però a vegades el seu treball resulta massa evident.