D'hostal a ajuntament
El Museu Monjo de Vilassar de Mar va néixer com a lloc d'acollida de comerciants que feien la ruta de la costa, que anava des de França a Barcelona
Quan el municipi es va separar de Vilassar de Dalt, l'edifici es va convertir en ajuntament
L'escultor local Enric Monjo hi va situar el seu estudi i ara s'hi mostra la seva obra
Una història llarga i plena d'anècdotes s'amaguen rere les parets vermelloses del Museu Monjo de Vilassar de Mar. Al segle XVII era un hostal; del 1782 al 1962, la seu de l'Ajuntament; després va ser el taller de l'escultor Enric Monjo; i ara és un museu on s'exhibeixen obres d'artistes de la localitat.
Aquesta edificació es troba en un punt estratègic: al costat de la carretera N-II que uneix la costa maresmenca amb Barcelona, a davant del mar i al darrere hi té la coneguda torre circular del segle XV Can Nadal, que formava part d'una fortificació. Abans, n'hi havia dues més: la de can Mir i la de Can Lledó. Eren torres de guaita per vigilar si s'apropava algun atacant. L'origen de l'edifici del Museu Monjo és incert. De fet, no se sap quan es va construir ni qui va ser l'arquitecte. Montserrat Alier, tècnica del Museu Monjo, explica a aquest diari que la primera documentació que existeix d'aquesta casa és del 1936 quan el va comprar un traginer mallorquí. Tot i així, hi ha constància que abans d'això ja funcionava com un hostal. En aquella època, mariners de l'Empordà o Mallorca i traginers amb mules recorrien la ruta de França a Barcelona per vendre mercaderies. Uns per mar i els altres per terra, però tots es paraven a dormir en els hostals del camí Ral, la via que unia aquesta ruta. Precisament, no només s'ha conservat l'edifici de l'hostal, sinó també el nom de la via, i el Museu Monjo està en el camí Ral de Vilassar de Mar.
Un dels hostals més famosos del Maresme era el del Masnou, perquè delectava els seus clients amb pa amb xocolata. El de Vilassar, en canvi, tenia fama que “era un mal negoci”, explica Joan Guardiola a la Monografia de Sant Joan de Vilassar. Així queda palès en una dita de l'època, que rescata Guardiola en el llibre L'Hostal de Vilassar, molts badalls i poc menjar.
Quan un entrava a l'hostal de Vilassar, el primer que es trobava era una enorme taula on la gent seia a menjar, a beure i explicar les seves travessies. Antigament, els hostals no només eren un lloc per dormir-hi, sinó que també hi havia altres negocis. En el cas del d'aquesta localitat, incloïa un carnisseria, una ferreteria, un forn de pa i fins i tot un estanc. Això feia que fos un lloc de “nucli social”, explica Alier.
El 1784 Vilassar de Mar es va separar del de Dalt i es va convertir en un nou poble. El 1785, l'antic hostal va passar a ser propietat municipal i s'hi va instal·lar el primer Ajuntament de la població. A més, al recinte hi havia la presó, el jutjat de pau i l'arxiu municipal. Tot i que es desconeix per què es va decidir col·locar aquí el govern local, Alier creu que com que l'hostal ja era un lloc de centre social, doncs “es va seguir amb la dinàmica” popular que tenia aquesta instal·lació.
Remodelació
L'edifici ha estat objecte de múltiples remodelacions, però Alier assegura que la més important és la de l'arquitecte vilassarenc Eduard Ferrés i Puig, que va decorar les façanes amb esgrafiats. Avui només se'n conserva un de color daurat en un dels laterals. S'hi poden veure elements que commemoren Vilassar de Mar, com ara les tres torres de l'antiga fortificació o vaixells de comerciants, que recorden el lligam d'aquest poble amb el mar.
Gairebé dos segles més tard, l'any 1962, el consistori es va traslladar a un nou edifici i aquest va quedar buit. Posteriorment, l'artista vilassarenc Enric Monjo va instal·lar aquí el seu estudi i el 1971 va inaugurar la Gliptoteca, on mostrava les seves obres. Amb la mort de Monjo, el 1976, es va tancar l'espai. Finalment el 1986, l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona el van reobrir com a museu. A més de l'obra de Monjo, actualment s'hi exposa la de la pintora naïf Carme Rovira i la dibuixant Maria Freser, totes dues de la localitat.