Oscar «guai» al Goya

Si la peça es diu Un marit ideal i no «un polític ideal» és perquè Wilde situa la crisi dins del que lla­vors es tenia per una família per­fecta. El dra­ma­turg, segons explica el direc­tor Josep Maria Mes­tres, «defensa tots els seus per­so­nat­ges». Tots tenen raons per exe­cu­tar traïcions. Per això, Folk, ahir en la pre­sen­tació, s'iden­ti­fi­cava amb el dipu­tat del Par­tit Popu­lar valencià Ricardo Costa, actu­al­ment a l'ull de l'huracà judi­cial i de la premsa: «Pobre, pateix molt.» De fet, comenta Mes­tres, en l'obra es refle­xi­ona sobre la moral i l'ètica de la política, dels abu­sos de les per­so­nes que poden apro­fi­tar infor­mació pri­vi­le­gi­ada. El direc­tor rei­vin­dica l'humor com una teràpia per no patir depres­si­ons, «si pots riure, perds la por». De fet, un dels desit­jos de Pou i de Mes­tres és que espec­ta­dors que des­co­ne­guin Wilde pen­sin que aquest és un autor con­tem­po­rani que escriu amb gran bri­llan­tor.

Josep Maria Mes­tres ja va abor­dar un Wilde al TNC ara fa tres anys (El ven­tall de Lady Win­der­mere) amb la majo­ria dels actors d'aquesta pro­ducció ava­lada per Focus. Abel Folk, Sílvia Bel i Anna Yco­bal­zeta van tre­ba­llar en l'ante­rior Wilde i, ara, tor­nen a inter­pre­tar uns per­so­nat­ges que gau­dei­xen d'unes rèpli­ques bri­llants: «Wilde és l'autor que escriu més para­do­xes per minut», defi­neix el direc­tor. Joel Joan, que torna a un repar­ti­ment del direc­tor després de quinze anys de Kràmpack, inter­preta un per­so­natge que res­pira l'espe­rit àcrata del dra­ma­turg. Ell, sense saber-ho, serà la raó d'una ven­jança de Laura Che­ve­ley (Sílvia Bel), l'únic per­so­natge que no per­tany a una família de pedigrí, una nova rica a la qual se li retreu la con­dició de nou­vin­guda.

Mercè Pons s'estrena amb Mes­tres i torna al Goya. Recorda les èpoques difícils en què actu­a­ven onze fun­ci­ons a la set­mana, molt abans de la reforma que ha permès reo­brir-lo donant-li una inti­mi­tat i pro­xi­mi­tat entre esce­nari i espec­ta­dors. L'actriu inter­preta la dona del polític, amb el qual s'havien promès una fe cega. La seva inte­gri­tat i el des­co­bri­ment d'una falta greu del seu marit pro­vo­carà una revo­lució d'impre­vi­si­bles con­seqüències. L'amor, però, podria apai­va­gar la ràbia. Perquè el perdó i la recon­ci­li­ació també tenen entrada en aquesta peça.

Tot i que la pro­ducció ha eli­mi­nat un dels major­doms més càustics de l'escena («les rèpli­ques dels per­so­nat­ges exclo­sos s'han repar­tit» entre els per­so­nat­ges super­vi­vents», acla­reix Mes­tres) manté el pare d'Art­hur Goring (Camilo García), un con­ser­va­dor recal­ci­trant que amaga amants, i la Senyora Markby (Car­men Balagué), dona madura que admira les bon­dats dels altres però que se'n des­marca. Pel que fa a Gina Gil­tern (Anna Yco­bal­zeta) es desentén de lli­gar-se amb un marit ideal, s'estima més un home natu­ral.