Brillar vs. lluir lletjor

Una comèdia d'embolics, d'homes vestint-se de dones per escapar de la màfia i amb molt de swing pel mig, té molt d'atractiu per convertir-la en musical. Per això aquell Some like it hot (que aquí es traduiria per Con faldas y a lo loco) va causar furor al Broadway dels anys setanta. Ara s'ha volgut recuperar en un espai sense llocs per a l'amagatall ni l'escenografia espectacular, com és el Teatre Gaudí Barcelona. El resultat és una comèdia musical notable que brilla per les coreografies (típiques dels films de blanc i negre dels anys seixanta). Efectivament aquest cos de ball ampli (que potser fa massa evident les mancances de fa anys entre els que interpreten, canten i ballen) dóna molt de joc i suposa una diferència respecte als musicals d'ara, en qualsevol dels formats.

La dificultat és que no hi cap l'espectacularitat i que, tot i l'enginyosa dramatúrgia amb canvis de vestuari continus, s'acaba veient l'estrip irremeiablement. En la segona part, juguen a fer-ho evident, sobretot quan Jerry/Daphne fa callar els músics (que sonen compactes i evoquen una disbauxa divertida contínua). Demostrar que tot és teatre i fer còmplice l'espectador és el millor recurs per no voler copiar el que no es té mitjans d'imitar. Potser també caldria fer alguna referència que permetés, a més, escurçar una narració que és massa fidel i acaba cansant un pèl.