L'antropòleg a l'olla dels xamans

Àgora dels viatgers de qualsevol mida i condició, Altaïr és una d'aquelles llibreries on saps quan hi entres però no quan en surts. Sobretot si t'hi trobes el seu fundador, l'incansable Pep Bernadas, un antropòleg de formació que ha fet de la lectura i el viatge el seu estil de vida. En dir-li que has quedat amb un altre antropòleg de la seva quinta, Josep M. Fericgla, que ha revisat el diari de camp Els jívaros, caçadors de somnis, Bernadas subratlla: “Recorda-li que el títol és meu!” De fet, no cal: l'autor li ho agraeix al pròleg de l'edició del 1994 (La Campana) i somriu en senyal de reconeixement quan rememora l'anècdota del títol a la seu de Casa Amèrica Catalunya, on fa la presentació.

Fericgla s'explica com un follet juganer, amb una sàvia modèstia i un tarannà divulgatiu que ens transporta a la selva equatoriana on hi va passar nou anys per experimentar amb l'ayahuasca i aprendre a fer de xaman amb els shuar, més coneguts entre nosaltres com a jívaros. “Ens pensàvem que els jívaros eren reductors de caps però tenen un món espiritual interessantíssim”, raona Jacinto Antón, periodista i llicenciat en antropologia, que entén la investigació de Fericgla com “una recerca intel·lectual amb punts espirituals”.

Els jívaros, caçadors de somnis va sacsejar en el seu moment el món científic català. I és que aquest explorador singular que ha escrit sobre temes com ara el folklore, l'Amanita muscaria i el ritual del foc, podria ser una mena de Nigel Barley o Bill Bryson a la catalana. Doctor en Antropologia, etnopsicòleg i escriptor, Fericgla és un innovador, tot i que Manuel Delgado, un altre antropòleg que no pot ser qualificat de tradicional, el defineix com un “ortodox, perquè és fidel a una tradició intel·lectual amb sòlids elements teòrics”. Delgado descriu el llibre sobre els shuar com una obra de “notable bellesa en què l'etnografia esdevé un llibre d'aventures com els de Salgari o Conrad”. I té raó. L'atractiu d'Els jívaros, caçadors de somnis no es limita a la part científica del text sinó que atrapa per insòlit i per l'aventura vital d'un investigador que posa llum a una forma de viure en vies d'extinció.

La reedició en castellà que ara en fa La Liebre de Marzo és exhaustiva, plena d'humor, amb anècdotes sucoses i un epíleg generós en què explica la transformació del món shuar. “Els han passat més coses en dues dècades que en molts segles”, analitza. La selva ha quedat engolida per la cultura occidental. Les carreteres arriben a gairebé tots els racons i han alterat la gent i el paisatge. Als anys seixanta, els shuar vivien literalment a l'edat de pedra i en mig segle han fet un salt de cinc mil anys, que no és poc! “El gran desastre del segle XX ha estat allunyar-nos de la natura.” I Fericgla continua amb la reflexió: “Totes les cultures xamàniques són voluntàriament essencialistes, en canvi la nostra cultura es basa en qüestions formals, no essencials.” És a dir, els xamans busquen l'experiència d'anar cap a l'essència. Per això, una de les condicions que li van imposar quan aprenia a fer de xaman va ser l'abstinència sexual durant tres mesos i no menjar gaire. “No per aprimar-me –fa broma– sinó per reduir sensacions corporals.” Acabat aquest període, el primer cop que va tornar a fer sexe, havia de ser en un riu d'aigua calenta (en el seu cas va ser a la dutxa de casa) i l'ejaculació no podia quedar dins del cos de la dona ni a l'exterior. Com s'ho va fer? Ingerint el propi semen amb una canyeta.

En un altre dels viatges a la selva, l'antropòleg tenia interès a filmar una cerimònia de reducció de caps, però els jívaros no en tenien de disponibles i ells mai no remenen el cap d'un desconegut. Són molt primmirats i no volen tocar qui no els ha fet res. Potser el seu esperit els empaitaria! Total, que van optar per reduir el cap d'un ós mandrós. Ara bé: Per què els jívaros redueixen només caps i no tot el cos de les seves víctimes? D'entrada els caldria un gran recipient i, a la selva, és complicat trobar-lo. A més, endur-se el cap de l'enemic abatut és més fàcil que carregar-ne el cadàver en braços.

Fericgla veurà aquest any algunes de les seves experiències convertides en pel·lícula. Un documental explicarà la seva llarga amistat amb un savi shuar. Potser ell no pot aturar el progrés, però sap que cal preservar les històries d'un món que s'acaba.