opinió. Filòleg
Per una xarxa d'art a Reus, al Baix Camp i al Camp sencer
L'autor advoca per l'articulació d'una xarxa d'art a Reus que vehiculi els esforços públics i privats, i també individuals i col·lectius, que es fan en aquest terreny i que es projecti molt més enllà de les fronteres locals i comarcals
Escric a raig tot just en acabat d'haver llegit l'article, ben documentat i molt encertat, que la redactora Natàlia Borbonès intitula «Cal Massó de Reus vol prendre posicions en la xarxa catalana de centres d'arts», de diumenge, 11 d'octubre de 2009. Escric a raig perquè fa temps que en parlo amb amics protagonistes d'aquella època daurada de l'art contemporani a Reus, al Baix Camp, i també perquè fa temps que hi penso i que volia dir-hi la meva a fi de bé.
En aquells anys 80, teníem les persones, l'empenta i l'entusiasme dels artistes locals, i les ganes de saber –d'un públic incipient– què es coïa en l'art contemporani d'aquí i de més lluny, però no teníem pas gaires indrets on desenvolupar aquestes potencialitats. Bàsicament, l'art vivia a la Sala Fortuny del Centre de Lectura del carrer Major i a l'Escola d'Art, amb aquella sala d'exposicions petita, però plena del caliu dels estudiants i convidats, del carrer del Vent. Molts de nosaltres, no iniciats en la qüestió, hi vam aprendre a llegir l'art com una obra oberta que requereix l'activació de la reflexió i de l'emoció de cadascú. I així, entre les xerrades amb els artistes i gràcies als catàlegs de les exposicions amb textos de l'Abel Figueres o de l'Assumpta Rosés, ens vam endinsar en un món al qual a l'escola i a l'institut ningú no ens havia proposat d'aproximar-nos-hi d'una manera prou dialògica si no havies tingut la gran sort d'haver pogut assistir a les classes de la Dolors Escardó, el Ramon Ferran, el Joan Casals o el malaguanyat Jack Salter... Ara, si fèiem inventari, potser també tenim artistes i públic, però no tenim cap punt de trobada, no existeix la xarxa que ens aplegui. I, tanmateix, aquesta xarxa potser s'ha eixamplat, però no és ben bé una xarxa, sinó una col·lecció de bolets dispersos i desconnectats entre ells: la Sala Fortuny del Centre de Lectura ja no programa art d'avui, l'Escola d'Art està desterrada als afores de la vila... i tenim el Centre d'Art Cal Massó, sense projecte prou definit fins ara, malgrat les bones iniciatives puntuals del seu director, Marc Ferran –tot i que recordo haver llegit en aquest mateix diari un article amb propostes molt interessants del Joan Rom–, i l'IES Gabriel Ferrater, amb un nodrit alumnat que hi cursa el batxillerat d'Arts Plàstiques, a més de la Sala Pinyol, que resisteix, heroicament, en l'àmbit privat... i no sé si me'n deixo cap, de locus amoenus.
Llegeixo, a l'article esmentat, que una exposició col·lectiva és la proposta per reobrir, al març, Cal Massó: tal vegada a manera de catàleg de l'obra més recent dels artistes que, obrint els seus tallers, com passa a tot Escòcia cada estiu i a la ciutat veïna de Tarragona cada tardor, volen fer-se presents i donar-se a conèixer a un públic novell o bregat del Camp i d'arreu dels Països Catalans? Quin itinerari més interessant no en podria sorgir pels indrets privats i públics de la ciutat, de la comarca i del Camp –les capitals i els territoris parlant de tu a tu, respectuosament, ni més ni menys–, mentre la premsa local comarcal nacional se'n faria ressò mitjançant la crítica d'art independent i mesurada d'un Albert Macaya, un Antonio Salcedo o una Glòria Cot... en aquestes pàgines d'El Punt mateix, que ara ja no en parlen gaire o gens, o mitjançant la revista Artiga, com a suplement d'art i pensament, i el suport de la Universitat Rovira i Virgili i el futur grau d'Art i Disseny! I encara hi hauríem d'afegir la implementació del pla d'escultura al carrer a Reus, que hauria de fer justícia finalment al Manel Llauradó, o les propostes interdisciplinars dels videolits de la Cori Pedrola, l'Aleix Cort i el Germà López o les videocreacions programades per la jove riudomenca Verònica Moragues. I la programació de Cambrils i de la Selva del Camp... I que la capital del Baix Camp entrés a formar part fins i tot dels circuits internacionals d'exposicions d'art també.
Ara mateix, per exemple, el Consell Assessor d'Art de l'IMAC està desconvocat de fa massa temps. Però si l'Ajuntament (l'IMAC –per coordinar l'ús dels equipaments recollint les propostes de la societat civil– i també Educació i Formació –per posar-hi els fonaments més sòlids–, treballant plegats per divulgar i impulsar, per exemple, els treballs per projectes de la Montserrat Cortadellas o, també, els tallers d'art sostenible realitzats recentment en el marc de la comunitat d'aprenentatge del CEIP Alberich i Casas) i la resta de les administracions sabien escoltar i es deixaven de vedetismes i de glamurs estúpids, ben segur que fóra possible –no pas per a lluïment ni per a fatxenderia de ningú sinó pel gaudi, l'educació i la cultura de la ciutadania–, una rica xarxa d'art a la ciutat, a la comarca, al Camp i, des d'aquí, als Països Catalans i a l'Europa del segle XXI. Vet aquí, doncs, la meva proposta artística de Tramcamp i de corredor mediterrani. Vet aquí, doncs, el meu paradís tanmateix imperfecte, el cel que he gosat pintar, amb uns quants núvols, però, com l'obra de gran format de l'Àvar Calvet que hi ha penjada de fa pocs mesos al cementiri de la ciutat. Potser és que ara mateix som al purgatori i ens cal ordir un pla entre tots plegats per fer-nos mereixedors d'un horitzó més clar.
