Amarat de pintura

Pin­tura, pin­tura i més pin­tura. Jaume Muxart, de 93 anys, viu envol­tat de pin­tura. En porta d'engan­xada al batí i als dits. Hi ha taques de pin­tura a les parets del seu taller, cami­nem sobre colors, sobre una mena de Pollock impro­vi­sat. Mui­xart i pin­tura són sinònims. “Al llarg de la meva vida la pin­tura m'ha sal­vat”, asse­gura. I con­ti­nua sal­vant-lo cada dia de la seva vida, que ara per ara valora espe­ci­al­ment. No nega que ha començat a pen­sar en la mort. Pot­ser per això no para de pin­tar, obses­si­va­ment. Aquests dies, amb un tema únic, els ulls. Ulls de tota mena: ale­gres, tris­tos, amb llar­gues pes­ta­nyes, petits, grans, vigi­lants, dolços, seduc­tors, ater­ri­dors... Muxart, que sent com la vista li comença a fallar, vol atra­par totes les mira­des del món. L'art com a exor­cisme? Pot­ser algun dia els ulls atra­pats a la tela podran retor­nar-li la vista. “Pot­ser em busco a mi mateix a través d'aquests ulls”, insis­teix.

De moment, Muxart, lúcid, tran­quil, passa mol­tes hores al taller, situat en ple Eixam­ple, en el mateix pis on viu. Només aca­bat d'esmor­zar ja es posa a pin­tar. El seu estudi té dues estan­ces. La pri­mera que tro­bem és una gale­ria amb molta llum natu­ral, més sem­blant a un des­pat­xet, que forma part del mateix habi­tatge. De les parets en pen­gen foto­gra­fies d'obra i del mateix Miró, en el seu taller. “L'admiro molt però per mi Picasso és el cap de tots. L'autèntic cre­a­tiu del segle XX”, diu, con­vençut. Al geni mala­gueny el va conèixer a París, recorda, als anys 50. “Va ser ama­ble amb mi i em va par­lar català”, recorda.

En el terra dels racons de l'estança, Muxart hi acu­mula els seus qua­dres d'ulls de petit for­mat. N'hi deu haver uns 700. I els ulls, escru­ta­dors, ens obser­ven. Els qua­dres sem­blen aca­bats del tot però el pin­tor explica que no ho estan perquè tre­ba­lla en tots alhora. Jaume Muxart sem­pre ha tre­ba­llat així, sal­tant d'obra en obra. Li deu cos­tar donar una obra per aca­bada. Con­fessa que sí. “Puc arri­bar a tre­ba­llar en vint qua­dres en un matí, però no n'enlles­teixo cap”, insis­teix.

Un cop tra­ves­sat el pati d'un pis típic de l'Eixam­ple, arri­bem a la petita caseta on Muxart té el seu estudi prin­ci­pal. Aquí pot tre­ba­llar en grans teles i, d'entrada, el qua­dre que pre­si­deix la paret prin­ci­pal del taller, de nou, és ple d'ulls surant en capes grui­xu­des de pin­tura. “És un arbre d'ulls”, el defi­neix el pin­tor.

En aquest cau (de nou ama­rat de pin­tura) Muxart és troba a casa seva. Amb una vita­li­tat enve­ja­ble, no es deixa aju­dar quan arros­sega les grans teles d'un espai a un altre per mos­trar-les. Els pin­zells, encar­ca­rats, s'acu­mu­len a les tau­les. Hi ha tant de color arreu que costa de fixar la vista en un únic punt de l'estança. Les pale­tes són una obra d'art en si mateixa perquè Muxart tre­ba­lla amb colors molt pri­ma­ris i pre­fe­reix fer-se ell les seves bar­re­ges que com­prar el color ja fet. Aquí l'ordre és en el desor­dre. “Sóc un pin­tor emo­tiu, intuïtiu, –afirma–. Sem­pre m'ha mogut l'ins­tint i quan l'he seguit, sem­pre m'ha anat bé. Per això tre­ba­llo millor a par­tir del color, sense dibui­xar prèvia­ment. Amb el color, modelo. Sóc més pin­tor que dibui­xant, al con­trari que Miquel Àngel.”

Amb el mes­tre renai­xen­tista, Muxart, però, com­par­teix la seva ànsia per con­ti­nuar tre­ba­llant i apre­nent del procés en cada ins­tant en una edat molt avançada. “Ancora imparo” (encara aprenc), va pro­nun­ciar Miquel Àngel quan ja pas­sava dels 80 anys. Muxart es va fer seva la sentència i, amb això, se sent un pri­vi­le­giat. “Estic con­tent de com m'ha anat la vida i no tinc cap res­sen­ti­ment ni sen­sació de no haver estat prou reco­ne­gut. He pogut fer el que volia a la vida: pin­tar. He cone­gut gent increïble gràcies al fet que he estat pin­tor. Si també em vaig dedi­car a la docència (a la facul­tat de Belles Arts de Bar­ce­lona) és per tenir un sou que em per­metés ser lliure amb la meva obra. No he fet con­ces­si­ons, per això és difícil que em posin eti­que­tes. He arri­bat fins aquí amb la mateixa filo­so­fia. Per mi, això ja és tri­om­far.”

Nas­cut a Mar­to­rell (on fa qua­tre anys va obrir un espai museístic dedi­cat a la seva obra), en tota bio­gra­fia de Jaume Muxart des­taca un fet que té un punt d'anecdòtic: haver estat mem­bre del Grup Taüll, jun­ta­ment amb Antoni Tàpies, Marc Aleu, Modest Cui­xart, Josep Gui­no­vart, Joan Josep Thar­rats i Jordi Mer­cadé. Avui en dia Muxart és el super­vi­vent d'aquest intent de cons­ti­tuir un grup, l'única acció del qual és haver-se reu­nit davant de les pin­tu­res murals de l'absis de Sant Cli­ment a Taüll, a l'ales­ho­res Museu d'Art de Cata­lu­nya. Cor­ria l'any 1955 i els joves pin­tors van ser immor­ta­lit­zats a davant del Pan­tocràtor en una pre­ci­osa foto­gra­fia de Fran­cesc Català-Roca. “Sí, la foto és maca però el grup va ser un des­as­tre –recorda l'artista–. La idea la va moure en Thar­rats. Vam fer 3 o 4 reu­ni­ons. Em sen­tia còmode amb ells, però d'entrada no hi havia un objec­tiu pro­gramàtic en tot ple­gat, ni una espe­cial rei­vin­di­cació de la pin­tura romànica. Que ens féssim la foto davant del Pan­tocràtor no volia dir res d'espe­cial. I sí, la foto és bona però n'hi ha una de millor perquè defi­neix per­fec­ta­ment per què el grup va fra­cas­sar. En ella estem cadas­cun de nosal­tres mirant cap a una banda. I això és el que érem, tots dife­rents i tots anant per camins dife­rents. Aque­lla era la foto que millor ens defi­nia.”

Al llarg de la seva vida Jaume Muxart ha expo­sat a bas­ta­ment. A Bar­ce­lona va ser un habi­tual de la Sala Gas­par i de les gale­ries Syra, però també ha expo­sat a fora regu­lar­ment. En els últims temps, però, la seva obra s'ha vist poc, lle­vat de l'expo­sició antològica a Rubí, fa deu anys. Per això, ara afronta amb il·lusió reno­vada l'expo­sició Un miler d'ulls que es podrà veure a par­tir de l'1 d'abril a la nova gale­ria Car­men Galofré de Bar­ce­lona. No és poca cosa que un artista de la seva edat inau­guri una mos­tra amb obra recent i total­ment inèdita. “Estic con­tent de la manera com he tram­pe­jat la vida”, con­clou.