Durant les últimes setmanes i mentre els serveis de promoció de Sony ens enviaven els primers vídeos de Johan Renck sobre les seves cançons, vaig comentar amb els col·legues la solemnitat esfereïdora del primer tema de Blackstar, que dóna títol al disc. Tothom va fer esment de l'estil jazzístic i la instrumentació, però per a Bowie les lletres són el més important, d'on sorgeix la peça, i, finalment, hem pogut comprovar que el fatalisme que vaticinaven, l'entorn simbòlic que proposaven, era el del final. Queda ben reflectit en el segon senzill del disc, on els versos de la cançó Lazarus resulten reveladors, després d'un començament musical ombrívol: “Mira aquí dalt, sóc al cel: / tinc cicatrius que no poden ser vistes, / tinc un drama que no podrà ser descobert. / Tots em coneixen ara. / Mira aquí dalt, home, estic en perill...” Els instruments van separant els versos, que cauen rotunds sense cadències, com si haguessin estat construïts com a acompanyament de la veu que recita, en estat de semiinconsciència i dolor.

Són especulacions que només els íntims de l'artista podran revelar, però ens podem imaginar el que han estat aquests últims mesos per a David Bowie, les sessions de quimioteràpia i la lluita contra la malaltia. Com un Llàtzer, però, ha ressuscitat per la màgia de les cançons, de la creativitat, que ha definit la seva vida des de la infantesa. La veu de Bowie a Lazarus repeteix “No tinc res més a perdre” i fa una broma macabra quan diu que va deixar caure el seu mòbil des de dalt abans d'un apunt biogràfic: “Quan vaig arribar a Nova York estava vivint com un rei. / Després vaig utilitzar tots els meus diners / a la recerca de les teves cendres.” I conclou: “Aviat seré lliure.”

És un tema, sens dubte, de testament, de comiat, una carta als seus fidels, als que l'hem escoltat al llarg de mig segle d'èxits i diversió, fins avui mateix. Acomiadar-se així només ho pot fer un geni com Bowie. Freddie Mercury va fer de la seva decadència un espectacle i va deixar infinitat de material per als seus companys. Bowie ha preferit la clandestinitat i oferir el llegat d'aquest disc, on l'estrella negra tenyeix totes les peces, l'interior de l'àlbum i, fins i tot, les fotos i els títols de les cançons, impresos en diferents tons de negre.

El tema de la mort ha estat recurrent. En un dels períodes més ambivalents de la seva dilatada carrera, Bowie va intentar a través de la gira Glass Spider, del 1987, fer una lectura de la tragicomèdia sobre la mort del rock: “Quan va aparèixer, el propòsit original del rock and roll va ser instituir una veu alternativa als mitjans de comunicació per a la gent que no tenia la possibilitat ni el privilegi d'infiltrar-se en cap altre mitjà. La gent necessitava aleshores el rock, però s'ha convertit en una altra divinitat giratòria. Gira en un cercle viciós, que no cessa. El rock and roll ha mort. És una vella desdentegada.” Enmig d'un circ multicolor, on el cantant era una peça més, fins i tot el seu lloctinent Carlos Alomar va manifestar el seu malestar. Bowie va representar la mort com ho havia fet Bob Fosse a All That Jazz, però era una broma conceptual, que ara ha substituït per una oració en forma de les set cançons de comiat que formen Blackstar.

Hi ha temes, però, més vigorosos, com ara Tis a pity she was a whore, optimista com en els millors anys dels setanta i vuitanta, o expectants i neuròtics, com Sue (or in a season of crime), que sembla recuperat, tot i que forma part clarament del conjunt. Instrumentació lliure i recitats convulsos amb veu desgastada i febril, amb les notes greus en una dicció perfecta. M'han agradat la bellesa d'I can't give i la tènue Dollar days, que no desmereix gens el seu clàssic This is not America, que va escriure amb el guitarrista Pat Metheny. El saxo, ignoro si d'ell mateix, és ple d'esperança. Dolor i vida, decadència i vitalisme: així són les nostres vides. Fins i tot les dels genis que ens han marcat el camí.