La profecia de Llàtzer

Durant les últi­mes set­ma­nes i men­tre els ser­veis de pro­moció de Sony ens envi­a­ven els pri­mers vídeos de Johan Renck sobre les seves cançons, vaig comen­tar amb els col·legues la solem­ni­tat esfereïdora del pri­mer tema de Blacks­tar, que dóna títol al disc. Tot­hom va fer esment de l'estil jazzístic i la ins­tru­men­tació, però per a Bowie les lle­tres són el més impor­tant, d'on sor­geix la peça, i, final­ment, hem pogut com­pro­var que el fata­lisme que vati­ci­na­ven, l'entorn simbòlic que pro­po­sa­ven, era el del final. Queda ben reflec­tit en el segon sen­zill del disc, on els ver­sos de la cançó Laza­rus resul­ten reve­la­dors, després d'un començament musi­cal ombrívol: “Mira aquí dalt, sóc al cel: / tinc cica­trius que no poden ser vis­tes, / tinc un drama que no podrà ser des­co­bert. / Tots em conei­xen ara. / Mira aquí dalt, home, estic en perill...” Els ins­tru­ments van sepa­rant els ver­sos, que cauen rotunds sense cadències, com si hagues­sin estat cons­truïts com a acom­pa­nya­ment de la veu que recita, en estat de semiin­consciència i dolor.

Són espe­cu­la­ci­ons que només els íntims de l'artista podran reve­lar, però ens podem ima­gi­nar el que han estat aquests últims mesos per a David Bowie, les ses­si­ons de qui­mi­o­teràpia i la lluita con­tra la malal­tia. Com un Llàtzer, però, ha res­sus­ci­tat per la màgia de les cançons, de la cre­a­ti­vi­tat, que ha defi­nit la seva vida des de la infan­tesa. La veu de Bowie a Laza­rus repe­teix “No tinc res més a per­dre” i fa una broma maca­bra quan diu que va dei­xar caure el seu mòbil des de dalt abans d'un apunt biogràfic: “Quan vaig arri­bar a Nova York estava vivint com un rei. / Després vaig uti­lit­zar tots els meus diners / a la recerca de les teves cen­dres.” I con­clou: “Aviat seré lliure.”

És un tema, sens dubte, de tes­ta­ment, de comiat, una carta als seus fidels, als que l'hem escol­tat al llarg de mig segle d'èxits i diversió, fins avui mateix. Aco­mi­a­dar-se així només ho pot fer un geni com Bowie. Fred­die Mer­cury va fer de la seva decadència un espec­ta­cle i va dei­xar infi­ni­tat de mate­rial per als seus com­panys. Bowie ha pre­fe­rit la clan­des­ti­ni­tat i ofe­rir el lle­gat d'aquest disc, on l'estre­lla negra tenyeix totes les peces, l'inte­rior de l'àlbum i, fins i tot, les fotos i els títols de les cançons, impre­sos en dife­rents tons de negre.

El tema de la mort ha estat recur­rent. En un dels períodes més ambi­va­lents de la seva dila­tada car­rera, Bowie va inten­tar a través de la gira Glass Spi­der, del 1987, fer una lec­tura de la tra­gi­comèdia sobre la mort del rock: “Quan va aparèixer, el propòsit ori­gi­nal del rock and roll va ser ins­ti­tuir una veu alter­na­tiva als mit­jans de comu­ni­cació per a la gent que no tenia la pos­si­bi­li­tat ni el pri­vi­legi d'infil­trar-se en cap altre mitjà. La gent neces­si­tava ales­ho­res el rock, però s'ha con­ver­tit en una altra divi­ni­tat giratòria. Gira en un cer­cle viciós, que no cessa. El rock and roll ha mort. És una vella des­den­te­gada.” Enmig d'un circ mul­ti­co­lor, on el can­tant era una peça més, fins i tot el seu lloc­ti­nent Car­los Alo­mar va mani­fes­tar el seu males­tar. Bowie va repre­sen­tar la mort com ho havia fet Bob Fosse a All That Jazz, però era una broma con­cep­tual, que ara ha subs­tituït per una oració en forma de les set cançons de comiat que for­men Blacks­tar.

Hi ha temes, però, més vigo­ro­sos, com ara Tis a pity she was a whore, opti­mista com en els millors anys dels setanta i vui­tanta, o expec­tants i neuròtics, com Sue (or in a sea­son of crime), que sem­bla recu­pe­rat, tot i que forma part clara­ment del con­junt. Ins­tru­men­tació lliure i reci­tats con­vul­sos amb veu des­gas­tada i febril, amb les notes greus en una dicció per­fecta. M'han agra­dat la bellesa d'I can't give i la tènue Dollar days, que no des­me­reix gens el seu clàssic This is not Ame­rica, que va escriure amb el gui­tar­rista Pat Met­heny. El saxo, ignoro si d'ell mateix, és ple d'espe­rança. Dolor i vida, decadència i vita­lisme: així són les nos­tres vides. Fins i tot les dels genis que ens han mar­cat el camí.