“No hauria dit mai que citaria Rajoy en una cançó”

La música que fem és popular per naturalesa i, quan hi ha la voluntat de ser-ho, és quan esdevé populista. El contrari de populista seria elitista. I en el pop, o el rock, o en mi mateix, hi ha un seguit d'actituds elitistes que caldria mirar de corregir.

Sí, no era res pretès, però el protagonista de la cançó va acabar adoptant una semblança amb qui ara podria votar l'Albert Rivera. Algú que va començar votant el PSOE, després el PP i, finalment, es fa seu aquest discurs que es presenta com una cosa nova i sensata però que,
en el fons, n'amaga una altra
de molt perniciosa...

M'agraden les anomenades topical songs d'Ochs, en les quals parlava de notícies extretes dels diaris tot mencionant polítics de l'època. Afrontava la realitat amb sentit de l'humor i la transcendia, com ho demostra el fet que Love me, I'm a liberal és una cançó adaptable cada cert temps. Jo, però, no hauria dit mai que citaria Rajoy, o Zapatero, en una cançó.

Francament, no. D'un temps ençà tot això ha penetrat en les cançons de moltes bandes, perquè ho imposa la realitat social. El problema, però, és de presa de partit, no pas de no tenir una visió crítica de la societat. Tots podem dir que tot és una merda i que els banquers són molt dolents, però quan toca pronunciar-se políticament sol aparèixer una mena de pudor.

El que passava en l'indie dels anys noranta, en què hi havia gent amb un discurs polític en les seves cançons que, tanmateix, no transcendia perquè no estava connectat a cap col·lectiu, lluita o moviment social. Manic Street Preachers, per exemple, tenien un gran contingut polític que no transcendia. Billy Bragg, en canvi, amb cançons estretament lligades
a la lluita obrera, sí.

Qualsevol cançó té una dimensió política, ja que parla dels seus temps, encara que aquests estiguin marcats per l'hedonisme. Un disc de Barricada té una lectura política evident, però un de Locomía també, ja que reflecteix el que significava viure l'Eivissa dels anys noranta. O fixa't en el Regne Unit. Als vuitanta el pop era marcadament anti-Thatcher, però quan el thatcherisme va vèncer i ho va arrasar tot, va derivar cap al brit pop, amb un discurs més hedonista, classista i reaccionari. Igualment polític, doncs.

Sí, l'indie espanyol va coincidir amb l'Aznarator, que va fer forat en tots nosaltres, volguéssim o no. Un discurs hiperindividualista, desmobilitzador... S'havien frenat, reprimit moltes lluites obreres. I això, és clar, va tenir conseqüències.

És fruit de l'anècdota de fa uns anys, quan acabava de deixar Manta Ray i treballava en un bar de Gijón on hi havia les drassanes, que ara ja estan gairebé totes tancades. Va entrar un prototip d'obrer que es va emborratxar moltíssim i no va deixar de preguntar-me, enmig de tot tipus d'improperis homòfobs, si jo era maricón. Al final el vaig fer fora i em va dir: “Tu no ets maricón, oi? És que jo sí!”. Es va ensorrar i va començar a plorar. I em va fer pensar. El masclisme i l'homofòbia en la classe obrera són coses que l'esquerra hauria de revisar.

No ho sé. Intento estar al corrent i llegir coses de gent en qui confio. I no sé què pensar. Crec molt, per exemple, en la gent de la CUP, que sé que no aprovaran retallades ni pressupostos antisocials. L'altre dia, però, vaig preguntar a una gent de Podemos com defensarien el no en un eventual referèndum al costat de partits que ho fan de manera espanyolista i rància... i és una incògnita.