cultura
Nacho Vegas
MÚSIC
“No hauria dit mai que citaria Rajoy en una cançó”
Un any i mig després de La resituación, amb el qual va fer més explícit que mai el contingut polític de les seves cançons, l'asturià Nacho Vegas publica l'EP Canciones populistas, un “germà petit” del primer que, avui, en el marc del Festival Mil·lenni, presentarà al Palau de la Música acompanyat del Coru Internacional Antifascista Al Altu.
‘Populisme' té connotacions força negatives, en política. A quina mena de populisme es
refereix, vostè?
refereix, vostè?
La música que fem és popular per naturalesa i, quan hi ha la voluntat de ser-ho, és quan esdevé populista. El contrari de populista seria elitista. I en el pop, o el rock, o en mi mateix, hi ha un seguit d'actituds elitistes que caldria mirar de corregir.
Adapta Phil Ochs (cantautor protesta nord-americà nascut l'any 1940 i mort 36 anys després) en la satírica ‘Ámenme, soy un Liberal'. Tot fa pensar que es posa en la pell d'un votant de Ciutadans...
Sí, no era res pretès, però el protagonista de la cançó va acabar adoptant una semblança amb qui ara podria votar l'Albert Rivera. Algú que va començar votant el PSOE, després el PP i, finalment, es fa seu aquest discurs que es presenta com una cosa nova i sensata però que,
en el fons, n'amaga una altra
de molt perniciosa...
en el fons, n'amaga una altra
de molt perniciosa...
El personatge votava Felipe, es va empassar “el miracle” d'Aznar i es declara fan de Jiménez Losantos. No és comú veure aquests noms i cognoms en les lletres d'una cançó.
M'agraden les anomenades topical songs d'Ochs, en les quals parlava de notícies extretes dels diaris tot mencionant polítics de l'època. Afrontava la realitat amb sentit de l'humor i la transcendia, com ho demostra el fet que Love me, I'm a liberal és una cançó adaptable cada cert temps. Jo, però, no hauria dit mai que citaria Rajoy, o Zapatero, en una cançó.
Se sent molt sol, cantant sobre aquests temes?
Francament, no. D'un temps ençà tot això ha penetrat en les cançons de moltes bandes, perquè ho imposa la realitat social. El problema, però, és de presa de partit, no pas de no tenir una visió crítica de la societat. Tots podem dir que tot és una merda i que els banquers són molt dolents, però quan toca pronunciar-se políticament sol aparèixer una mena de pudor.
I què passa, si no et pronuncies?
El que passava en l'indie dels anys noranta, en què hi havia gent amb un discurs polític en les seves cançons que, tanmateix, no transcendia perquè no estava connectat a cap col·lectiu, lluita o moviment social. Manic Street Preachers, per exemple, tenien un gran contingut polític que no transcendia. Billy Bragg, en canvi, amb cançons estretament lligades
a la lluita obrera, sí.
a la lluita obrera, sí.
Caldria aturar-se a parlar del significat de ‘cançó política', però.
Qualsevol cançó té una dimensió política, ja que parla dels seus temps, encara que aquests estiguin marcats per l'hedonisme. Un disc de Barricada té una lectura política evident, però un de Locomía també, ja que reflecteix el que significava viure l'Eivissa dels anys noranta. O fixa't en el Regne Unit. Als vuitanta el pop era marcadament anti-Thatcher, però quan el thatcherisme va vèncer i ho va arrasar tot, va derivar cap al brit pop, amb un discurs més hedonista, classista i reaccionari. Igualment polític, doncs.
Vostè va despuntar amb Manta Ray, en plena era Aznar.
Sí, l'indie espanyol va coincidir amb l'Aznarator, que va fer forat en tots nosaltres, volguéssim o no. Un discurs hiperindividualista, desmobilitzador... S'havien frenat, reprimit moltes lluites obreres. I això, és clar, va tenir conseqüències.
Parlant d'obrers. ‘L'afoguín', cantada en asturià, aborda un tema inusual: l'homofòbia en la mineria.
És fruit de l'anècdota de fa uns anys, quan acabava de deixar Manta Ray i treballava en un bar de Gijón on hi havia les drassanes, que ara ja estan gairebé totes tancades. Va entrar un prototip d'obrer que es va emborratxar moltíssim i no va deixar de preguntar-me, enmig de tot tipus d'improperis homòfobs, si jo era maricón. Al final el vaig fer fora i em va dir: “Tu no ets maricón, oi? És que jo sí!”. Es va ensorrar i va començar a plorar. I em va fer pensar. El masclisme i l'homofòbia en la classe obrera són coses que l'esquerra hauria de revisar.
Sempre s'ha mostrat obert a un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Paga realment la pena confiar en el que proposa Podemos?
No ho sé. Intento estar al corrent i llegir coses de gent en qui confio. I no sé què pensar. Crec molt, per exemple, en la gent de la CUP, que sé que no aprovaran retallades ni pressupostos antisocials. L'altre dia, però, vaig preguntar a una gent de Podemos com defensarien el no en un eventual referèndum al costat de partits que ho fan de manera espanyolista i rància... i és una incògnita.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.