Rauxa electronicofolklòrica

Potser era una al·lucinació col·lectiva. Tres individus que semblaven una versió postfolkòrica de Devo aixecaven un imponent mur de so amb instruments no homologats mentre dues noies molt trempades, les «megapubilles», ballaven al ritme d'una música que semblava la del Desembre congelat, posem per cas, com si allò fos un aplec galàctic al mig d'un planeta més erm que els Monegros.

Electrotoylets presentava així el seu flamant debut, Volempamboli, divendres a Platea, dins de Temporada Alta, deixant una mica aparcades les subtileses de la gravació per entrar més a sac en el camp de batalla electrònic i ballable. La seva fórmula sorprèn i provoca el somriure immediat. Quan sents El noi de la mare i la Gavina voladora passades per la seva batedora, només tens dues opcions, diu el seu mànager: o els estimes o els odies. Dos extrems, sense terme mig. Jo em quedo amb la primera.

Electrotoylets no és cap acudit: hi ha molta i bona música acumulada en aquests tres cervells a la recerca de noves experiències. S'aprecia en els cameos sonors que introdueixen en molts temes, sovint amb divertides dobles lectures. Aquest és un grup que ens projecta cap al futur mentre ens toca la Santa espina, el Virolai i l'Hereu Riera. I això té molt de mèrit.