Una hora

Ja se sap que quan­ti­tat i qua­li­tat no sem­pre van jun­tes –més aviat al con­trari–, però hau­ria estat bé que José González hagués fet un con­cert una mica més llarg, dis­sabte a l'Audi­tori. Una hora ben justa, bisos inclo­sos. És cert que el seu for­mat –un can­tau­tor amb gui­tarra, des­pu­llat de tot arti­fici, sense xarxa davant de l'audiència– no dóna per a con­certs mara­to­ni­ans, però encara que només fos perquè estem en crisi i tot s'intenta amor­tit­zar al màxim, calia espe­rar més a canvi dels 26 euros que cos­tava l'entrada. Així que vam entrar a la sala simfònica de l'Audi­tori –capa­ci­tat reduïda i sense omplir, però amb una bona entrada– a les 9 del ves­pre i a les 10 ja érem fora. És clar que una hora pot donar molt de si: aquest suec de nom sin­gu­lar­ment llatí sap crear atmos­fe­res i inten­si­tat dramàtica només amb la gui­tarra i una veu que sona alhora vella i nova. Les cançons de Veneer i In our nature, els seus dos tre­balls d'estudi, van tenir un bon con­tra­punt en les tres ver­si­ons tri­a­des, no se sap si per donar pis­tes o per des­pis­tar: Hand on your heart, de Kylie Mino­gue; Tear­drop, de Mas­sive Attack, i Love will tear us apart, de Joy Divi­sion. Tot cor­recte. Però si torna un altre dia, que sigui una mica més generós.