El curs (8)

La lliçó d'avui diu que si vols arribar a ser un bon escriptor t'has de comprometre a complir un horari d'escriptura amb altres persones per tal de tenir això que els coachs de moda en diuen motivació directa i externa. I això com es fa? La lliçó recomana que facis que un amic t'escrigui cartes amb periodicitat regular i, així, t'obligues a respondre, o també que pots obrir un blog amb el compromís d'actualitzar-lo sense pauses llargues.

La idea és bona, però després de repassar-ho molt, descobreixo que això del blog és una mala idea, ja que aleshores tothom sabrà el que penso i es podrà copiar les meves idees literàries i, d'altra banda i encara pitjor, no tinc cap amic que escrigui cartes. Mare de Déu, Senyor! Què faig? Se m'acut que ja que no tinc amics que m'escriguin, respondré totes les cartes que m'arribin i així, fins i tot, no tenint un tema concret de base, aconseguiré una fluïdesa més gran alhora que desenvolupo alts graus d'inspiració.

Obro la bústia i em trobo un extracte (minso) del Banco de Bilbao Vizcaya Argentaria, una factura de Gas Natural, una de Movistar, un anunci de Telepizza que em diu que han fet una pizza amb nachos i un sobre del PP que em demana que voti en Rajoy. Per on començo?

Descarto el BBVA, no fos cas que m'acabin encolomant una hipoteca que no sabria com pagar. Aparco les factures i dubto entre la pizza i el partit. Em decideixo per escriure a Rajoy (és millor personalitzar) i ara que ningú no li telefona, potser l'agafo de bones, em respon i acabo creant una bonica amistat epistolar.