Més dur que la pedra

Praga en el temps de l'ocu­pació ale­ma­nya del Ter­cer Reich. Jueus, gita­nos, txecs o estàtues, tot és el mateix, la púrria com pen­sarà Rein­hard Hey­drich, el Herr Pro­tek­tor, amo abso­lut de la ciu­tat, uns minuts després d'haver estat víctima d'un atemp­tat. Però encara que ell mori, les vícti­mes són uns altres: no hi ha ni un espai, ni una escletxa, ni un recer, res que pugui evi­tar l'omni­presència abso­luta de la Ges­tapo i de l'exèrcit ale­many del Ter­cer Reich, en qual­se­vol hora i en qual­se­vol lloc, a tota la ciu­tat i, natu­ral­ment, a la vil·la on viuen els jueus i a cadas­cun dels pisos asse­nya­lats, en un dels quals, quan convé ama­ga­des en una habi­tació dis­si­mu­lada dar­rere d'un armari, hi ha l'Adela i la Greta.

Tots hem lle­git escrip­tors que nar­ren par­tint del seu món ima­gi­nari; Weil va escriure par­tint del seu xoc bru­tal con­tra el temps de l'ocu­pació ale­ma­nya de Praga. Com el doc­tor Rabínovitx, “el jueu il·lus­trat” de la seva novel·la, ell també va tre­ba­llar al Museu Jueu on s'aple­ga­ven “objec­tes con­fis­cats de les sina­go­gues supri­mi­des, tot amb les degu­des cerimònies reli­gi­o­ses”. Res no va impe­dir, tan­ma­teix, que un sen­tit de l'humor acre, irònic, absurd, planés per sobre els capítols i les pla­nes de Men­dels­sohn és a la teu­lada, força més amunt que les estàtues que s'aixe­ca­ven damunt del teu­lat de La casa de les Arts i on el doc­tor Rabínovitx serà inútil­ment conduït perquè iden­ti­fi­qui l'estàtua del com­po­si­tor jueu Felix Men­dels­sohn.

Julius Sch­le­sin­ger, “fun­ci­o­nari muni­ci­pal i mem­bre no pas de les Waf­fen SS, sinó només un sim­ple SS sense gra­du­ació”, ha rebut l'ordre de treure-la. Però ni ell, ni l'Anto­nin Bec­var o en Josef Stankovsky, les dues per­so­nes que han de com­plir les seves ordres, no saben quina estàtua és exac­ta­ment perquè, mal­grat el que diu el tòpic i mal­grat també aquells experts en fisi­ogno­mia amb què les auto­ri­tats fran­ce­ses volen fer creure a Hey­drich que cer­quen jueus, no tots tenen un nas agui­lenc o, si més no, no el té l'estàtua del pobre Men­dels­sohn.

Jiri Weil va escriure una novel·la un xic des­con­cer­tant, divi­dida en capítols com peces que sem­bla que no aca­bin d'encai­xar, peces que deam­bu­len per aquesta novel·la com Bec­var i Santkovsky deam­bu­len amunt i avall del teu­lat. Pot­ser no n'hi ha prou amb les dife­rents referències a estàtues o a la pedra per poder tra­var-ho tot ben tra­vat. Hi ha aque­lles estàtues, com hi ha l'estàtua de la justícia que Ric­hard Rei­sin­ger es veurà obli­gat a des­truir a cops de mar­tell, la malal­tia estra­nya del metge jueu Rudolf Vor­lit­zer, que jeu des de fa tres anys en un hos­pi­tal a causa d'un mal que ningú no sap curar, que va con­ver­tint gra­du­al­ment tots els seus mem­bres i tots els seus òrgans en pedra i, com hi ha encara la forca, “com una supo­sada escul­tura” que el també jueu Fran­ti­sek Schon­baum es veu obli­gat a dis­se­nyar per tal que els fus­ters la puguin cons­truir a fi de fer una exe­cució exem­plar. I pot­ser hi ha encara més exem­ples. Però ja es veu que tot ple­gat és un xic forçat, una metàfora del món en què estan vivint, sota les ordres del Ter­cer Reich, sí que és l'atmos­fera anor­re­a­dora i abso­luta d'aquell món el que ho trava tot ple­gat, pot­ser no la pit­jor dic­ta­dura que hi hagi hagut, però sí la que ha pas­sat a la història com uns dels grans exem­ples de l'hor­ror. Un món molt més dur que la pedra.