Homenatge al folk del món exterior

No devia haver transcorregut ni el primer quart d'hora de concert quan Bieito Romero, que a més de les gaites, l'acordió i la viola de roda, exercia també de presentador no oficial i s'esplaiava llargament a l'hora de comentar les cançons del grup de folk gallec Luar Na Lubre , va decidir continuar xerrant – “falar”, va dir – en gallec i no en castellà davant del públic de l' auditori de l'Ateneu de Banyoles . Un canvi rebut amb aplaudiments pels espectadors, i és que no hi ha barreres comunicatives per a les oïdes de llengües germanes, més aviat ponts, llaços sentimentals que uneixen, sobretot amb la música, i en aquest cas la cançó d'arrel tradicional. Tota una declaració lingüística d'intencions d'un concert en què, precisament, s'homenatjava el folk dels altres, però que s'assumeix de forma integradora.

Luar Na Lubre va presentar, amb el concert de dissabte a Banyoles, el nou disc a les comarques gironines, Extra mundi (Warner, 2015), amb el qual la banda de La Corunya celebra els seus trenta anys. És un repertori que transcendeix el món que els i és propi, el de la cultura celta i atlàntica, per reinterpretar cançons del folk del “món exterior”; la traducció del títol en llatí del disc. Va dir Bieito Romero que eren músiques d'aquest “món exterior que sempre els havia acollit molt bé”; aquí va fer referència a un auditori banyolí ple per escoltar un grup gallec o els dos concerts fets el dia abans al Tradicionàrius de Barcelona, amb les entrades exhaurides.

Entre altres temes, es va sentir La molinera , d'arrel tradicional castellana, que Bieito Romero va recordar haver escoltat a la mare cantant-la, i un himne al País Basc com és Txoria txori. El moment més emotiu va ser amb els bisos, en un concert de prop de dues hores, quan Paula Rey, la veu femenina de Luar Na Lubre, va interpretar El rossinyol. No hi va faltar tampoc la reivindicació amb Memoria da Noite, que el grup va compondre arran del vessament de petroli del Prestige; “no va ser el primer”, va recordar Romero. Ni la referència, obligada perquè era un concert d'aniversari i per tant de trajectòria, a la popularitat que els va suposar el fet que Mike Oldfield fes una versió d' O son do ar (The song of the sun). L'empremta celta, però, s'hi va notar no només amb la música; el públic es va animar amb cançons d'efervescència infantil com The Sailors hornpipe. La ballarina d'Arbúcies de dansa irlandesa Betlem Burcet va acompanyar la banda en dues cançons. Amb els seus peus, que encomanaven energia als dels que estaven asseguts, la nit plujosa, a falta de queimada però amb un públic entusiasmat, sinó hi haguessin hagut les grades, s'hagués acabat amb una festa celta.