Entre cordes i emocions

Tres setmanes després de la publicació de Domus, un disc sobre els efectes emocionals dels desnonaments fet arran de la seva participació, també com a actriu, en el film Cerca de tu casa, Sílvia Pérez Cruz va tornar dilluns al Tívoli, un teatre on comença a sentir-se com a casa i on, fa dos anys, ja va triomfar amb el seu tàndem amb Refree.

Amb entrades exhaurides (per avui, també) i acompanyada, en aquesta ocasió, d'un quartet de corda (Joan Antoni Pich, Elena Rey, Carlos Montfort, Josep Bracero), un contrabaixista (Miquel Àngel Cordero) i, puntualment, d'un percussionista (Aleix Tobías) i una arpista (María Jesús Ávila), la cantant de Palafrugell va fer brillar les cançons de Domus a través d'una manera de cantar cada cop més juganera i un diàleg divertit, i a vegades atrevit, amb els músics, gràcies als quals Pérez Cruz canta, fins i tot, millor.

Veure-la, a Sí se puede, dirigir els músics mentre, per megafonia, s'escoltava una acció de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca contra un desnonament; entrellaçar, a Estranha forma de vida (d'Amalia Rodrigues) la seva veu amb l'arpa (“cantar amb arpa... mola molt”, no es va poder estar de dir); i compartir, a Corrandes d'exili, un duo quasi físic amb Joan Antoni Pich, són tres moments per guardar d'un recital que va començar amb el peu esquerre (les sabates li feien nosa, la corretja de la guitarra també) però que, mica en mica, es va anar incrustant en els cors del públic.

Pérez Cruz va acomiadar-se amb un edificant Hymne À L'Amour d'Edith Piaf, una bella havanera escrita pels seus pares (Vestida de nit), un medley (Macarena, i Gasolina incloses) amb l'objectiu d'imposar “el cachondeo” davant “tantes penes” i la sensació, finalment, d'haver connectat plenament tant amb el públic del teatre com amb el caldo d'emocions que bull en les seves cançons.