Llull l'enciclopedista

Llull volia fer conèixer a tothom i amb el seu propi llenguatge natural i parlat, simbiosi del tarannà, la meravella del món en què vivim. Va pensar que el millor que podia fer és explicar de nou i a l'abast el sentit, dimensió i realitat de la natura, ultra, pensà ja amb idea moderna, afegint-hi el mètode –les arts, deia ell– per poder desentrellar les explicacions o les relacions més difícils entre les coses que ens rodegen i ens creen aquest paradís, llar de la nostra existència.

El Llibre de Meravelles en fou el gran compendi i els llibres dedicats a les arts de descobrir i saber, les claus de tot possible saber futur. De l'obra de Llull només ha envellit el relat, que ha esdevingut una llegenda. Tota altra aportació l'estem encara vivint i desenvolupant (la més alta combinatòria tecnològica energètica).

El mecanisme secret de la seva Art (la combinatòria d'un joc de mots que han d'engalzar els uns amb els altres amb coherència entre el primer i l'últim) té un fonament primer: recórrer, per començar, al tracte de la realitat com una metàfora; agafar la realitat no des d'ella mateixa –atès que és el desconegut– sinó des de quelcom que s'hi assembli o l'evoqui (la metàfora). Aleshores des de la similitud d'una cosa amb una altra (el similia similibus [canvi del simbòlic pel natural] –el semblant es coneix pel que li és semblant–) hom arriba al coneixement. Llull ho explica així on pus scura es la semblança pus altament entén l'enteniment qui aquella semblança entén. Per la metàfora (la semblança) hom arriba al coneixement del desconegut. Els enciclopedistes francesos, més expeditius, decidiren acompanyar els mots amb les il·lustracions d'allò a què al·ludien.