“He investigat i descobert territoris del dolor, de l'ànima”

Treballar amb Almodóvar és, d'entrada, una ocasió magnífica de conèixer un cineasta d'aquesta dimensió, compromès i apassionat pel que fa, per qui el cinema és la seva vida. Treballar amb ell ha suposat també l'oportunitat d'interpretar un personatge com Julieta, amb les seves esquerdes, les seves arestes, que m'ha permès investigar i descobrir territoris del dolor, de l'ànima. Sempre he pensat que la feina d'actriu és de coneixement i a través dels personatges també creixo com a persona. Jo havia sentit referències a la seva manera de treballar però he tingut l'oportunitat de viure-ho en la pròpia pell i ha estat meravellós. És un director molt exigent, que no es conforma, en qui has de confiar plenament. Hi ha moments en què et sents fràgil, vulnerable i insegura perquè et reclama constantment; ho vols donar tot però no saps si ho estàs aconseguint i això també et provoca una certa angoixa. He tingut molt temps per preparar-me. Em va confirmar que faria la pel·lícula un mes de desembre i no començava a rodar fins al juny, així que he pogut assaborir cada moment, cada idea, he tingut temps per descobrir aquest paisatge gallec. He llegit llibres que m'han permès entrar en l'estat d'ànim del personatge i conèixer el dol de l'absència, com El año del pensamiento mágico, de Joan Didion, o De vidas ajenas, d'Emmanuel Carrère. He anat a museus buscant dones solitàries, buscant l'expressió de la tristesa, de l'abandonament, del silenci.

Sobretot he buscat des de fora elements que m'han ajudat a trobar des de dins la forma d'expressar Julieta. Jo mai he viscut una experiència com la seva, havia de fer un treball, i si hagués viscut el mateix és possible que no hagués pogut interpretar Julieta, hauria estat terrible entrar-hi. Però veure un quadre de Lucien Freud, la solitud dels seus retrats, em transmetia molt de l'estat d'ànim del personatge. És una persona ferida, que té una fractura, que ha après a conviure amb el dolor i té un buit profund. Sempre agrairé a Almodóvar haver tingut temps per crear-lo; no es pot entrar en aquest estat d'ànim d'un dia per l'altre.

És indubtable que escriu guions amb uns personatges femenins fantàstics. M'ha ajudat molt revisar la seva filmografia, amb altres personatges seus que tracten sobre la maternitat, com els que han interpretat Cecilia Roth i Marisa Paredes. I jo suposo que ell mateix té alguna cosa de Julieta, estic segura que en Almodóvar hi ha una solitud, un buit, un desig, que té alguna cosa a veure amb Julieta.

Sí, això és un desafiament que Almodóvar ha resolt amb un cop genial. Ell parla d'un personatge a qui la vida transforma, i no és la mateixa la Julieta del present que la del passat. M'ha semblat una opció molt valenta, que no era gens fàcil; però l'espectador surt de la pel·lícula amb la sensació d'haver vist un personatge i no dues actrius, i això és màgia pura. Ell no volia transformar físicament una actriu i rejovenir-la o revellir-la. Hi ha molts primers plans, i volia convidar l'espectador a creure el que ell li oferia.

Molts. He buscat en la Jeanne Moreau d'Ascensor para el cadalso, en els tres personatges de Las horas que interpreten Nicole Kidman, Meryl Streep i Julianne Moore. He pensat en Charlotte Rampling, he revisat Persona, d'Ingmar Bergman. Són pel·lícules i actrius que m'han ajudat molt.

El llibre que estava llegint quan vaig veure Pedro per primer cop en un festival de Sant Sebastià, era precisament Escapada, que em va regalar Ariadna Gil. Sembla màgic, oi? La pel·lícula també parla d'això, de la causalitat.