Basar Catalonia

Records del Palau Moja

La recu­pe­ració del Palau Moja els anys 80 va sig­ni­fi­car la pri­mera pedra de política patri­mo­nial que el pri­mer con­se­ller de Cul­tura, Max Cah­ner, va enge­gar com a símbol d'una recu­pe­ració cul­tu­ral i patri­mo­nial de la nova era democràtica. L'antic palau del marquès de Comi­llas pas­sava a mans de la Gene­ra­li­tat i l'incan­sa­ble arqui­tecte Jordi Bonet i Armen­gol s'encar­regà de la res­tau­ració. L'antic major­dom dels mar­que­sos s' incor­porà a la plan­ti­lla de la Gene­ra­li­tat i el fan­tasma de mossèn Cinto romangué com un secret a mitja veu en el seu ora­tori par­ti­cu­lar. Més enda­vant, la Gene­ra­li­tat obrí a peu de Ram­bles una lli­bre­ria amb publi­ca­ci­ons de la ins­ti­tució i una sala d'expo­si­ci­ons als bai­xos que tingué un alt ren­di­ment.

Després de qua­tre anys de veure l'espai buit, en espera d'un gran pro­jecte sobre turisme i patri­moni, els dos espais ocu­pats per la lli­bre­ria i la sala d' expo­si­ci­ons s'han trans­for­mat en el Palau Moja. The Cata­lan Heri­tage House, una mena de Casa de Cata­lu­nya per al turista que ram­bleja. No ens hauríem ima­gi­nat que des de la ins­ti­tució es pogués pro­moure la bana­lit­zació de la cul­tura en favor de kitschlàndia. És clar que una botiga de sou­ve­nirs made in Cata­lo­nia amb tota la merc­han­di­sing kitsch dels nos­tres museus no fa lleig al cos­tat dels basars pakis­ta­ne­sos, indis o xine­sos que van des­plaçant els bar­rets mexi­cans, els ves­tits de sevi­lla­nes amb far­ba­lans, els bar­rets de can­taor, cas­ta­nyo­les i tore­ros.

No calia tanta moguda per posar-se al nivell de la faràndula ram­blera d'objec­tes kitsch, pae­lla­dors, gelats i tor­rons d'unes Ram­bles de xiclet cada dia més engan­xo­ses, sobre­tot a la sola de la sabata. Per aca­bar-ho d'ado­bar, un espai gas­tronòmic amb vis­tes al turista per gau­dir dels tas­tos cata­lans inau­gura la cul­tura de l'estómac que, mal­grat l'impor­tant que és men­jar bé, no cal obrir botiga des de la ins­ti­tució per demos­trar-ho, perquè ja hi ha qui s'hi dedica amb èxit.

Cul­tura de fireta

A Cata­lu­nya ja fa massa temps que estem con­ver­tint la cul­tura en objecte de fires i mer­cats. I amb la fal·lera de ven­dre estem trans­for­mant la cul­tura en cul­tura de fireta. Algú n'ha dit d'això patu­fe­tisme i aquest pro­jecte de botiga que s'ha obert al Palau Moja podria molt ben ser una ini­ci­a­tiva abso­lu­ta­ment pri­vada, sense cap con­ta­mi­nació de la política ins­ti­tu­ci­o­nal i ningú no hi tin­dria res a dir. Fins i tot, si la trobéssim en un aero­port, en un no-lloc o en un altre país ens sem­bla­ria una opció nor­mal. Però tro­bar reu­nits tots els objec­tes kitsch del mar­xan­datge dels museus del país, des de Gaudí, càntirs, cis­tells, figu­res gre­gues de cera i altres bibe­lots, mul­ti­plica l'efecte de bana­li­tat i pot crear un efecte de bume­rang. És a dir, que el fet de viat­jar per aquest uni­vers de repro­duc­ci­ons en mini­a­tura ja estalviï de visi­tar el lloc ori­gi­nal en qüestió.

El mar­xan­datge, supo­sant que sigui encer­tat, ha d'anar acom­pa­nyat de con­tin­guts, i no és el cas, perquè aquí els lli­bres que l'acom­pa­nyen són els típics i tòpics, escas­sos en relació amb l'uni­vers objec­tual. Hi són perquè no sigui dit que no hi són i fan el paper de com­parsa de la resta d'ele­ments. Se'ns diu que es tracta de pro­moure el patri­moni del país i les visi­tes als monu­ments i espais patri­mo­ni­als de Cata­lu­nya. Però amb la mala com­bi­nació de trans­port públic que hi ha al país, que ens expli­quin com anirà la gent a Empúries. O és que també la ins­ti­tució farà d'agència de viat­ges? Aquí s'han confós els papers.

El nom de Palau Moja. The Cata­lan Heri­tage House, així, en anglès, sem­bla que pot ven­dre més de cara al turista, com quan Fraga pro­po­sava l'eslògan turístic Spain is dif­fe­rent i els res­tau­rants i hotels de Cata­lu­nya cer­ca­ven atraure visi­tants de la resta de l'estat i es deien Café, Res­tau­rant o Hotel España. No hem millo­rat gaire.

Cul­tura en mini­a­tura

La veri­tat és que aquest nou Basar Cata­lo­nia és un uni­vers de la Cata­lu­nya en mini­a­tura on, a més, es pri­vi­le­gia uns patri­mo­nis en detri­ment d'altres que no hi són repre­sen­tats. Al final, sem­bla que estem al davant de la cul­tura esfe­ri­fi­cada per al tast de goles de pas estret. Una idea mini­a­tu­rit­zada de la cul­tura que ens empe­ti­teix el cer­vell i ens com­plau exclu­si­va­ment en el shop­ping. Som el que men­gem i som el que com­prem. Encara sense model cul­tu­ral, Visca el shop­ping i el mar­xan­datge! Tot ple­gat un estadi més del mani­e­risme deca­dent de la soci­e­tat de con­sum.

Sem­bla que hi hagi por de la cul­tura. S'han car­re­gat una lli­bre­ria i una sala d'expo­si­ci­ons. El con­se­ller Joan Manuel Tres­ser­ras atorgà el nom de Max Cah­ner a aquest espai del Palau Moja. Fins i tot n'han tret la placa que en feia memòria. La cul­tura fa nosa, i sobre­tot la feina d'aquells que van llui­tar per cons­truir una cul­tura de bases sòlides. Ai, si Max Cah­ner aixequés el cap!