Un bon taller

Josep Galindo i Pablo Ley, les ànimes del Pro­jecte Gali­lei, rein­ci­dei­xen pel que fa a temàtica amb Alícia ja no viu aquí (La dona a Espa­nya 1939-1981). L'objec­tiu decla­rat és par­lar de la dona del fran­quisme, des dels anys qua­ranta, fins a prin­cipi dels vui­tanta. Ja par­la­ven de la dona en l'època de l'exili a La mater­ni­tat d'Elna. La manera de cons­truir l'espec­ta­cle és molt sem­blant, però ales­ho­res l'equi­li­bri dels mate­ri­als emprats era molt més ade­quat, mes­clant amb mesura els tex­tos que con­tex­tu­a­lit­za­ven històrica­ment i soci­al­ment els suc­ces­sos, el tes­ti­moni de les exi­li­a­des per­so­ni­fi­ca­des en una sola dona i les cançons, evo­ca­do­res i com­ple­mentàries. La repe­tició de la fórmula, aquest cop no ha tin­gut els matei­xos resul­tats. S'accen­tua el caràcter de tea­tre docu­men­tal, de manera que hi ha un excés de didac­tisme i se li resta la càrrega emo­tiva que suposa cen­trar el focus en un per­so­natge con­cret al qual li pas­sen coses, per­so­ni­fi­car l'angoixa, el dolor o l'ale­gria. L'Alícia, que podria sal­var la funció, es perd i es retroba de manera arbitrària i anecdòtica entre cançons sig­ni­fi­ca­ti­ves de diver­ses èpoques i inter­mi­na­bles expli­ca­ci­ons, a vega­des cer­cant un efec­tisme i un punt trampós com ara la de l'ago­nia del dic­ta­dor. Per mirar d'impri­mir ritme, a vega­des el text es diu de manera coral, repar­tint-lo entre les intèrprets, o fent-lo res­so­nar totes a l'hora, un recurs que treu tota la trans­cendència al que s'està dient perquè l'impor­tant és la manera en què s'està dient. La gènesi de l'espec­ta­cle s'ha de bus­car en un tre­ball de fi d'estu­dis de l'escola Eòlia, a què estan vin­cu­lats Galindo, Ley i la majo­ria d'intèrprets. Es tracta d'un bon taller de fi de curs.