cultura
Estel Solé
Novel·lista
“El que em fa por ho converteixo en repte”
Ha estat una escriptura més instintiva i visceral que no pas premeditada
Estel Solé (Molins de Rei, 1987) és actriu i ha treballat al cinema, la televisió i el teatre, fins que va decidir escriure. El 2011 va guanyar el premi Amadeu Oller de poesia amb Dones que somiaven ser altres dones. Després va escriure l'obra de teatre Animals de companyia, que va començar a interpretar-se de manera gairebé clandestina en pisos particulars i al final ha estat un èxit als teatres convencionals. Fruit d'aquest èxit li van proposar novel·lar l'obra i, més o menys, és el que ha fet a Si no puc volar (Rosa dels Vents). Més o menys perquè la novel·la és més amplia i madura, conté molts nous temes, entre els quals alguns de mèdics que afecten l'autora.
En el plantejament inicial la protagonista té un cert regust de Bridget Jones...
Seria una manera de descriure aquesta antiheroïna. La dona que s'apropa a la quarantena i a qui la vida se li ha girat de cap per avall: divorciada, sense feina... La societat la pot considerar una loser, tot i que en el fons és una lluitadora de caràcter complicat, però entranyable. El seu desassossec ens fa viatjar de l'humor al drama i viceversa.
Alguns dels temes que hi apareixen són la insatisfacció, les crisis de parella i els seus secrets, l'amistat i, alhora, els problemes per relacionar-se, la infertilitat, els professionals que treballen en precari...
L'ésser humà em fascina. La psicologia dels personatges. Si d'una cosa m'agrada escriure és de les relacions líquides, de la contradicció humana que ens torna tan interessants encara que siguem els éssers més menyspreables o insulsos. I tots aquests temes surten a la novel·la; cap gran tragèdia, però sí petits drames.
L'obra havia de ser la versió novel·lada d'‘Animals de companyia', però al final la novel·la és molt més que això. Què la va fer canviar de plantejament?
Va ser un encàrrec. La proposta inicial era novel·lar Animals de companyia, però la idea no m'acabava de convèncer. Vaig estar a punt de declinar l'oferta perquè em feia molta por escriure una novel·la; me'n veia incapaç. Però tot allò que em fa por miro de convertir-ho en repte, així que vaig acceptar i la Laura Álvarez, l'editora, em va permetre escriure sobre el que volgués. Llavors em van detectar l'endometriosi, una malaltia de l'úter que em va sacsejar psicològicament i físicament. La necessitat de comunicar em va portar a escriure aquesta ficció que amaga molta realitat. Ha estat una escriptura més instintiva i visceral que no pas premeditada. Animals de companyia ha quedat com un fet anecdòtic, però em semblava interessant fer que la protagonista i els seus amics anessin al teatre com a activitat lúdica i que el teatre els servís com a mirall per reflexionar sobre les seves vides. Així potser hi ha algun lector que es decideix a anar a veure alguna obra de teatre. Tant de bo!
Ha escrit dos poemaris, una obra de teatre i ara debuta en novel·la. S'ha sentit còmoda amb aquest gènere?
He patit molt. Escriure és una tortura que només es torna plaent quan realment estàs posseït per allò que escrius. I el plaer dura poc. L'inici és molt dur: els dubtes i la pàgina en blanc que et desafia, que busca brega contra la inspiració...
Vostè és actriu. Prefereix escriure o interpretar?
Actuar i escriure eren les meves passions des de petita. Vaig iniciar-me en la interpretació, però després de molta lluita, em vaig adonar que allò no fluïa, no tenia retorn. I vaig apostar per escriure, que em fa patir, però també em fa sentir viva. Quan escric em reconec, sóc jo connectada amb mi mateixa.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.