Temporada Alta s'endinsa en el territori de la dansa

La bai­la­ora María Pagés i el ballarí Sidi Larbi Cherka­oui, tots dos reco­ne­guts coreògrafs, van fer un mes de residència –15 dies a Salt i 15 a Girona– sota els aus­pi­cis del fes­ti­val, en què van tre­ba­llar sobre Dunas, un espec­ta­cle plan­te­jat com una mena de diàleg, de fusió de dos mons que tenen un punt de tro­bada en el desert artístic que separa un i altre cre­a­dor. Sidi Larbi explica: «Conèixer Pagés ha estat com conèixer un cor­rent d'ener­gia apas­si­o­nant i posi­tiva. M'encanta la manera com es mou, la manera de com­pro­me­tre's total­ment amb tota la seva expressió emo­ci­o­nal.» Pagés parla de Larbi: «Les meves tro­ba­des amb Sidi Larbi han estat pro­ducte d'una harmònica i com­pas­sada des­ti­nació. A mi em por­tarà Larbi a reconèixer en aquesta ànima, no només l'artista i cre­a­dora, sinó la meva pròpia per­sona. Jo por­taré Larbi de la mà al retro­ba­ment amb les seves essències, amb les seves més genuïnes arrels.» L'estrena mun­dial de Dunas s'ha fet a Sin­ga­pur, i a Girona es farà l'estrena euro­pea. L'espec­ta­cle es podrà veure avui i demà (19 h) al Tea­tre Muni­ci­pal.

D'altra banda, Marta Car­rasco (Car­de­deu, 1972) és una de les cre­a­do­res més sin­gu­lars del país. Avui i demà (19 h), al Tea­tre de Salt, estrena Dies irae; en el Rèquiem de Mozart, que des de la mateixa com­pa­nyia es defi­neix així: «Una missa de difunts irre­ve­rent i gro­tesca, en la qual par­lem de la vida, de l'Església, de la huma­ni­tat, de com n'està de malalta, però és que així defi­nit l'espec­ta­cle em sem­bla una merda, perquè amb les parau­les no es pot des­criure, s'ha de veure.» Com sem­pre en un espec­ta­cle de Car­rasco, la visió sobre deter­mi­na­des qüesti­ons serà molt per­so­nal: «Par­lem també de com l'Església ha per­se­guit la dona i l'ha mal­trac­tat, des de sem­pre.» El Rèquiem de Mozart, una missa de difunts, en mans d'aquesta cre­a­dora vis­ce­ral i emi­nent­ment lliure, pot ser «una bomba», com reco­neix ella mateixa, en què com­bina «humor, natu­ra­li­tat, cru­el­tat i dra­ma­tisme». El mun­tatge, coproduït pel fes­ti­val Tem­po­rada Alta i el Fes­ti­val de Otoño de Madrid, està inter­pre­tat per catorze balla­rins, can­tants i actors de Bar­ce­lona i Madrid, un fet que no és casual, ja que la idea és superar, de manera simbòlica, les fron­te­res cre­a­ti­ves entre una ciu­tat i l'altra. A Dies irae, en què el maqui­llatge és pur excés, es podran veure cre­ients als quals els agrada molt el sexe, un Mozart gros i vul­gar i un sacer­dot posseïdor d'un anell al qual tot­hom que fa un petó mor assas­si­nat. Marta Car­rasco, res­pon­sa­ble també de l'esce­no­gra­fia, diu que Dies irae «és fúria, és ira, és impotència, és por».