José Corredor-Matheos. situació crítica
montse Frisach
“Encara es confon l'interès artístic amb el valor econòmic”
Té sentit la crítica d'art avui?
Crec que sí. Actualment existeix una distància entre l'art i la societat que no es donava abans del Renaixement, i el crític serveix per acostar i interpretar l'art a l'espectador.
S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?
És una bona pregunta. Tot està capgirat i la confusió a la societat és general. Certs crítics volen predeterminar el que s'ha de fer, quan l'artista ha d'ésser plenament lliure. Per altra banda em sembla perfecte que un artista opini sobre l'art. Les cartes de Van Gogh al seu germà Theo, per donar un exemple, són d'una saviesa extraordinària, de la qual els crítics hem d'aprendre.
Quin és el seu museu preferit? En quin no entra mai?
De Barcelona, el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Potser n'hi ha algun en què no entri mai per ser de tipus tècnic. M'agraden molt alguns museus de ciutats petites o mitjanes. A Catalunya tenim el Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú, que és un museu exemplar. I en podria citar d'altres. Les arts primeres em semblen més interessants que la major part de l'art contemporani i, per sort, tenim a Barcelona el nou Museu de les Cultures del Món.
Tàpies té successor?
L'art és un conjunt i tot té sempre un o uns continuadors. Per elegir el nom d'un sol artista català d'una obra de llarga trajectòria diré el de Jaume Plensa. Ara bé, pensem que gairebé sempre n'hi ha més d'un, encara que, de vegades, com en moments recents, aquest vulgui i aconsegueixi tapar els altres.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
Evidentment. L'art és una piràmide. I no només d'una sola punta, per dir-ho així. I, per sobre de tot, molt sovint no es pot establir una gran diferència entre un i tots els altres. Perquè la piràmide descendeix gradualment. El que passa a Catalunya és propi dels països petits. Quan és gran a dalt, hi ha més competència.
Per quins artistes aposta?
És una pregunta que comprenc que ha de fer. Però a la meva edat no puc seguir les exposicions i les novetats en general amb la mateixa atenció que abans. Per altra banda, la poesia, que he practicat sempre, ara em dóna més feina: no el fet d'escriure poemes, que surten quan volen, sinó els viatges per fer lectures. De totes maneres hi ha dos artistes que segueixo amb un gran interès i en el quals hi crec molt: Jordi Pallarés i Jordi Isern.
Realment interessa l'art al públic català?
Com ha passat des del distanciament entre les arts i la nova societat fruit de la industrialització, una part majoritària no s'interessa per l'art. És un fet molt clar a tot arreu. L'art el segueix una minoria perquè molts encara confonen l'interès artístic amb la valoració econòmica.
Som un poble artísticament madur?
Sí, crec que, en uns certs nivells, és efectivament molt madur, per tradició, en la mesura que és possible i d'acord amb els paràmetres que em sembla que es poden establir.
Els polítics es creuen l'art català?
Hi ha de tot. A una majoria els interessa si el poden utilitzar, després d'haver assolit el seu control. I els que són benintencionats no tenen prou llibertat per donar-hi suport.
Les arts primeres em semblen més interessants que la major part de l'art actual