Reformulació del cinema negre

Els anys setanta, Jack Nicholson es passejava amb el nas partit pels carrers de Los Angeles interpretant el detectiu privat J.J. Jake Gites a Chinatown de Roman Polanski. Chinatown formava part de l'anomenat neo-noir que recuperava una certa nostàlgia del cinema negre, recreava una intriga criminal de caràcter incestuós a la ciutat de Los Angeles, marcada per la corrupció en el subministrament d'aigua, i ressuscitava l'esperit d'aquelles velles històries escrites per Raymond Chandler en què Philippe Marlowe encarnava la figura d'un detectiu perdut en la letargia del somni etern. Si en els setanta el cinema negre mirava cap als anys trenta, resulta curiós veure com en el nou gir que ha fet el gènere, aquest mira cap als setanta. El nou retro s'interessa per aquella Califòrnia amb olor de marihuana, en què els hippies protestaven contra la degradació ecològica, en què l'smog ofegava la ciutat, en què les sectes intentaven obrir-se camí i en què la corrupció política i econòmica continuava. La temporada passada, aquesta Califòrnia excèntrica travessada per visionaris de tota mena va ser admirablement recreada per Paul Thomas Anderson a Puro vicio (Inherent vice), adaptació d'una gran novel·la de Thomas Pynchon. Aquell cop, al detectiu privat Doc Sportello (Joaquim Phoenix) li costava distingir la frontera entre la realitat i l'al·lucinació, mentre que, a partir de la recerca de la seva femme fatale, es perdia
per foscos camins. Puro vicio transformava la iconografia del gènere i apostava per portar la complexitat de la trama criminal cap a la desconstrucció dels seus propis mecanismes.

Fa una setmana, s'ha estrenat a les pantalles Dos buenos tipos (The nice guys) de Shane Black, en què, a partir d'una aparença més frívola, sembla reprendre aquesta desmitificació del cinema negre situant-lo en l'òrbita dels setanta. La pel·lícula, interpretada per Russell Crowe i Ryan Gosling, parteix de l'estranya mort d'una actriu porno a Los Angeles per mostrar, tot seguit, la desaparició d'una joveneta, filla d'una dona que controla el món de la justícia i que es trobava ficada en el rodatge d'una obra pornogràfica. Els detectius són un jove amb un braç trencat (Ryan Gosling, reconvertint la seva imatge) i un especialista a apallissar qui calgui a canvi de cobrar una recompensa. Shane Black, autor de la notable Kiss Kiss Bang Bang, juga amb un cert to grotesc, reforça les patacades i les escenes d'acció espectaculars, però no abandona mai l'acidesa. En determinats moments, sembla com si l'ombra d'El gran Lebowski dels Coen hi fos present i en d'altres, com si no fos possible jugar amb el gènere sense tenir present l'empremta de Pulp Fiction de Tarantino. Els detectius són dos veritables antiherois que, en alguns moments, funcionen com una parella còmica i, en d'altres, com dos éssers patètics perduts en la fosca dinàmica de la ciutat. Al seu costat hi ha una nena de tretze anys que té més seny que molts adults i un seguit de situacions que juguen a la incorrecció per acabar desmitificant tot un univers. Els setanta deixen de ser els anys de la utopia i l'Amèrica retratada no és més que un univers on el poder fa servir les seves xarxes corruptes per tapar allò que faci falta. La indústria de l'automòbil de Detroit mostra la seva prepotència sense adonar-se que està condemnada a defallir i que la contaminació ambiental té molt a veure amb la manca clara de polítiques de preservació del medi ambient. Els mons foscos, com ara la pornografia, no fan altra cosa que despertar el sentiment de la doble moral que sempre ha envoltat la societat americana. No hi pot haver-hi cap nostàlgia cap al cinema negre, només la deformació de les pròpies lleis del gènere.