Costello en tres formats

Als par­ti­da­ris de Declan Mac­Ma­nus (Lon­dres, 1954), àlies Elvis Cos­te­llo se'ls pre­senta una sobre­dosi. Se'l poden tro­bar a bas­ta­ment repre­sen­tat en tres for­mats, doble CD, con­cert en directe i les seves memòries, de prop de 800 pàgines, que ha traduït amb cele­ri­tat Mal­paso en versió de Damià Alou, Rocío Gómez de los Ris­cos i Anto­nio Padi­lla. Anem per parts. L'auto­bi­o­gra­fia Música infiel y tinta invi­si­ble plan­teja un recor­re­gut que comença a par­tir dels records quan la seva mare, can­sada del nen que inten­tava fer tota mena de cabri­o­les davant la tele­visió, el va enviar, a par­tir del 1961, amb el seu pare, que can­tava amb la dis­tin­gida orques­tra de Joe Loss, amb base d'ope­ra­ci­ons al Ham­mes­mith Palais. Enmig dels balla­rins de com­pe­tició i les inter­pre­ta­ci­ons dels grans temes de Glenn Miller i altres genis del swing, el jove Declan va tro­bar el seu dharma.

A par­tir d'aquest preàmbul breu i intens –que podria haver desen­vo­lu­pat fins a con­ver­tir-lo en una peça de pica­resca a l'estil de les que feia Allan Silli­toe i altres mem­bres dels Angry Young Men–, Cos­te­llo ens situa en els ferot­ges anys del seu debut amb els Attrac­ti­ons, quan la capi­tal britànica s'havia con­ver­tit en un gran mani­comi i apa­ra­dor dels punks, que havien enter­rat i fet renéixer el rock després dels exces­sos pro­vo­cats per la ingesta des­me­su­rada de Gene­sis, Pink Floyd, Yes, Mike Old­fi­eld i altres paqui­derms d'allò que es va defi­nir com a rock simfònic. Pobre com una rata i des­pis­tat, admi­ra­dor i imi­ta­dor de Buddy Holly i d'Elvis Pres­ley –odi­ats fins al paro­xisme pels dei­xe­bles de Mal­com McLa­ren–, Cos­te­llo va here­tar l'aspecte refi­nat de Holly i el nom d'Elvis per pro­po­sar-se com a can­di­dat a superar el trauma histèric dels punks i eri­gir-se en alter­na­tiva a través de mar­ques de menys èxit, com ho va ser la new wave. L'expe­ri­ment va reei­xir, però no va ser fàcil, perquè Cos­te­llo va publi­car el seu pri­mer disc, My aim is true, el 1977, en plena dic­ta­dura del soroll i l'anar­quisme més vil. Eren temps de tendències, que Cos­te­llo rela­ti­vitza men­tre ens explica anècdo­tes de la seva evo­lució, des del tras­llat a Liver­pool fins quan va obli­dar-se la gui­tarra a la Casa Blanca. Resulta interes­sant, mal­grat que no passa del detall, quan narra que era un dels encar­re­gats de l'escola de garan­tir la segu­re­tat dels més petits, dis­fres­sat amb una toga, o que els alum­nes de la seva classe diver­gien entre els sofis­ti­cats que escol­ta­ven Pink Floyd i els que pre­fe­rien el soul: “Vaig acon­se­guir convèncer alguns dels meus com­panys que aban­do­nes­sin la insana fas­ci­nació per la música d'Emer­son, Lake & Pal­mer.”

Pro­duc­tor, guia de noves pro­pos­tes musi­cals, col·labo­ra­dor de clàssics com Paul McCart­ney i Burt Bac­ha­rach, marit de la pia­nista Diana Krall, Cos­te­llo va sor­tir del no-res per esde­ve­nir un per­so­natge fona­men­tal, no pels seus dots inter­pre­ta­tius o artístics sinó per l'acti­tud, pel tre­ball con­ti­nuat, per impo­sar una cre­a­ti­vi­tat de nivell alt. Entre totes aque­lles estre­lles frus­tra­des de les orques­tres de ball, es va ado­nar que no calia ser un virtuós per tirar enda­vant. No ha tin­gut metes, però sem­pre ha arri­bat als grans cims. Resulta espe­ci­al­ment exem­plar el seu pas pel segell Stiff, lide­rat per Nick Lowe i on va coin­ci­dir amb Ian Dury i Wreck­less Eric & New Rockets, entre d'altres. La bio­gra­fia, episòdica, no manté un ordre cro­nològic, cosa que li per­met inci­dir en aspec­tes més des­ta­cats, en peripècies suco­ses i des­ple­gar els seus conei­xe­ments musi­cals. Com a crític hau­ria estat un número u. Con­certs, gra­va­ci­ons i amis­tats mar­quen la majo­ria de capítols, que es desen­vo­lu­pen amb ame­ni­tat i una prosa àgil, ignoro si redac­tada per un pro­fes­si­o­nal. En qual­se­vol cas, no és exa­ge­rada l'afir­mació de Nick Hornby quan diu que es tracta d'un lli­bre “fantàstic, pot­ser el més bo que he lle­git sobre música i músics”. Música infiel y tinta invi­si­ble és una d'aque­lles auto­bi­o­gra­fies que et devo­ren, de ple­ni­tud, car­re­ga­des de savi­esa. Em sap greu no poder opi­nar el mateix del con­cert Detour, que Cos­te­llo va gra­var al Liver­pool Phi­lar­mo­nic Hall i que coin­ci­deix entre les nove­tats. Així com el disc doble Unfaith­ful Music és la banda sonora del lli­bre i com­ple­ment ideal, el con­cert patina des del mateix con­cepte. Cos­te­llo el pre­senta per temes, que intro­du­eix expli­cant anècdo­tes, amb el rere­fons a l'esce­nari d'una tele­visió. Aquesta fórmula no li acaba de fun­ci­o­nar perquè no és gaire graciós, mal­grat el seu aspecte de Harold Lloyd, que sem­bla el seu autèntic pare. Dei­xant de banda els exor­dis, l'autènti­ca­ment into­le­ra­ble és com des­trossa les seves cançons sense cap pudor. Fa fere­dat sen­tir-lo des­a­fi­nar men­tre inter­can­via gui­tar­res, que man­te­nen el so mono­cord. Quan es col·loca al piano, encara pit­jor: pot arri­bar a ser més bar­rut que Cala­maro, que ja és un rècord. No entenc que l'expe­ri­ment per a incon­di­ci­o­nals l'hagi pas­sat a DVD. No és cap delicte, però sí un des­pres­tigi reben­tar temes com Watc­hing the detec­ti­ves i tants d'altres. La cosa millora amb l'apa­rició de les ger­ma­nes Rebecca i Megan Lovell. Sense ser una de les com­pac­tes ban­des de Cos­te­llo, les nord-ame­ri­ca­nes de Larkin Poe donen a tot ple­gat un estil que Cos­te­llo havia obli­dat en l'intent d'allò que fan alguns mata­dors de toros de tan­car-se amb sis braus sense com­panys de terna. Hau­ria anat directe a l'infer­me­ria!

En qual­se­vol cas, Cos­te­llo torna amb força després d'una dècada en què només havia edi­tats dos dis­cos, poc per com­pa­ració a una pro­ducció tan prolífica. Mai no li han fal­tat idees, ganes i qua­li­tat.