novel·la
jordi bordes
Dels telons als talons
L'autora d'Animals de companyia acaba de publicar la seva primera novel·la: Si no puc volar. Estel Solé ha construït un mirall al seu grup de falsos amics i xicots de pega. Si bé d'arrencada sembla que Si no puc volar respira l'aire desenganyat del film El diari de Bridget Jones (per allò de les calces de la Hello Kitty, l'error de calçar-se un vestit elegant de la mida 38 i no la 40 preceptiva de la protagonista), de seguida es veu que voreja l'amargor dels seus personatges de menjador. Aquest animal de companyia, ara, és el Paco (i la colla de gossos que també passeja l'Ànnia per anar sobrevivint). Qui l'ha deixat no és el Javi, coincidint amb el seu intent de suïcidi com en la funció teatral, sinó el Joan, que li demana el divorci (una altra manera d'escapar d'unes urpes que ja no captiven). I aquell personatge estrafolari del muntatge escènic, l'enamorat veritable, l'Aleix, ara és en Max, anant i tornant de Londres, però sense abandonar mai la comoditat.
Tot i el desencís de l'Ànnia, es palpa un món prou còmode, tot i que sigui sobrevivint al pis (amb terrassa!) de l'avi. Sí, la mare se n'ha desentès i només fa que oferir-li feines que només la degraden encara més. Ella procura construir-se, anar recollint els seus fragments de dignitat i fer-se forta. Fins a la propera trompada. En aquest personatge d'aire tràgic es reconeix el cinisme divertit de Solé, a qui agrada posar els seus personatges en un abisme tan profund com ridícul. Hi ha moments d'una comicitat inequívoca, tot i el patir de la protagonista. En aquesta obra, s'ha permès desconstruir la trama presentant els capítols capiculats, perquè la trama tiri enrere i endavant i provoqui un joc amb el lector per mirar que tot casi, finalment. Potser queda sense arrodonir, tot i que ben tancada, la trama de la carta oblidada en l'ordinador vell. I que la trama de la senyora Maria donaria per desplegar un altre passatge entranyable i divertit. Sovint els avis callen més del que diuen: saben llegir entre línies el caminar perdut dels seus néts.
La maternitat (o la impossibilitat de ser mare) és la pedra angular sobre la qual pivota la desgràcia de l'Ànnia, però en realitat només és un vestigi més de no saber ser feliç, de no superar la superficialitat. Són uns personatges desorientats, tot i que sobradament preparats. La feina és el seu motor. El sexe, que transita alegrement per les pàgines d'aquesta opera prima novel·lesca, és molt més explícit en les converses i en la platea del Club Capitol! I el títol? Fins al capítol 6 no es revela d'on parteix. Solé és una observadora intuïtiva que sap estirar la rèplica d'un nen de parc i convertir-la en títol de la novel·la: “només s'ha de desitjar allò que és accessible, si no, tot és una merda!” I tenir fills si pateixes endometriosi o volar, si no ets una au, són desitjos inaccessibles. Solé, que va pensar que mai no seria autora teatral perquè no la van acceptar en els cursos de dramatúrgia de Institut del Teatre, va acabar signant una peça que va rodar per cases particulars fins a desembocar a l'Amèrica Llatina i al Can Pistoles de les Rambles: un èxit treballat, en tota regla. Ara s'ha aventurat amb la novel·la. Trobant ressons dels seus personatges d'escena (i autoparodiant-se en el capítol 10) ha completat un altre viatge que semblava eixut. Les pijas i els guais l'han salvat de nou. Hi ha qui té un àngel de la guarda, i hi ha que se'l treballa.
Partint del Patatu
Àngels Bassas és una actriu que va començar a publicar arran dels contes estrafolaris del Patatu, aventures que construïa per distreure el seu fill, pel camí de l'escola. Ara aquest Dóna't (finalista del premi Josep Pla) és un passatge pel plaer però, sobretot, per les frustracions d'una actriu que, segur, s'inspira molt en la vida de gira de l'autora. Exceptuant el pròleg, que arrenca amb un clímax carregat d'intenció, la peça manté una cronologia, més o menys creïble. Bassas aprofita aquest món que tan bé coneix, l'escena, per esbandir opinions sense compassió a determinats crítics, actors, periodistes, road managers, arquitectes de teatre i de tractar la hipocresia de les estrenes, per exemple. De fons, un riu sorollós d'un erotisme per a una relació d'amants impossible; tan magnètica com màgica. L'actriu, Maria, trasllada el seu desig a un viatge de plaer que emboira. És un afegit imprescindible per unir tots els quadres i personatges, tot i que aquest gust per l'ampul·lositat li dóna un cert aire artificiós. I si en teatre hi ha una clau que preval sobre qualsevol altra aquesta és la de treballar la veritat. Aquest somni embriagador la trasbalsa, el text emmalalteix de desig i només reposa en el braç de tot company de viatge fidel, l'Anton, un altre personatge a l'abisme entre la solitud i l'alcohol i el seu amor incondicional pel teatre i per la seva família. Són, tots, uns personatges solitaris, amb una certa desesperació que saben que la vida, com els personatges, s'escola per les fustes dels teatres allà on actuen; d'aquells telons, a aquests talons.