Aquest ritme és teu!

L'Aloja, ter­cer disc de la Cobla Cata­lana dels Sons Essen­ci­als de Mar­cel Case­llas, arrenca amb Ara arriba la cobla, una faula al vol­tant de com la More­neta, “empre­nyada amb els rebesa­vis que van tra­fi­car amb vides more­nes, va des­pu­llar la cobla, en el bres­sol encara, de per­cussió”. “És una iro­nia, però amb la iro­nia s'expli­quen mol­tes coses...”, som­riu Case­llas (Esplu­gues de Llo­bre­gat, 1954), con­tra­bai­xista, com­po­si­tor, peda­gog i veri­ta­ble pen­sa­dor del que és –i ha de ser– la música tra­di­ci­o­nal. “La cobla va néixer a mei­tat del segle XIX sense per­cussió”, recorda. “I és xocant perquè no hi ha cap for­mació al món d'aquesta potència que tin­gui tan poca per­cussió com la cobla.”

La ima­gi­nació de Case­llas, però, no acaba aquí. Per­do­nats per la More­neta, cent anys després, gràcies a tots aquells gita­nos cata­lans que van tor­nar a comer­ciar amb Amèrica amb “tei­xits i pro­duc­tes més rao­na­bles”, la Mare de Déu li con­ce­deix ritme i rumba a la cobla, tot fent pos­si­bles expe­ri­ments com aquesta Cobla Cata­lana dels Sons Essen­ci­als, un pro­jecte de deu músics que posa en relleu que la con­vivència del con­trapàs, la sar­dana i el ball pla amb la rumba, el fan­dango i les segui­di­lles és per­fec­ta­ment pos­si­ble. “La for­mació de cobla és tan potent quant a tímbrica i força que, apli­cada a la música lleu­gera, dóna grans resul­tats”, es mos­tra con­vençut Case­llas, que –a diferència del que es creu sovint– defensa la bona pre­dis­po­sició del món de la cobla a assu­mir pro­jec­tes com aquest. “Els estig­mes no estan en l'entorn del sar­da­nisme, sinó en el del jazz o la música electrònica”, diu con­vençut. “Pots tro­bar tran­quil·lament una cobla fent expe­ri­ments amb música electrònica, però és difícil veure-ho al Sónar sense que ningú rigui sota el nas”, lamenta.

Ara arriba la cobla, la cançó, acaba tan­ma­teix amb un desig: “Ara arriba la cobla, com si tot fos nor­mal, com si els sons de la terra sones­sin al bar musi­cal de manera quo­ti­di­ana i natu­ral.” “I és que ara cal­dria intro­duir-hi el movi­ment”, es pro­posa Case­llas. “Anar a un bar, de nit, i ballar El gegant de Pi o la Santa Espina a ritme de reg­gae és poc freqüent, però pos­si­ble. Mai, en canvi, no et tro­baràs en un bar una música que et con­vidi a ballar, per exem­ple, el ball pla. Penso, no obs­tant això, que algun dia s'entendrà que, tal com ho fem amb el tango o el rock and roll, també podem bellu­gar-nos amb els nos­tres rit­mes”.

Un propòsit de cap manera foras­se­nyat si pen­sem que una altra de les obses­si­ons de Case­llas, la de dis­se­nyar fa més de trenta anys un crit d'inde­pendència rítmi­ca­ment per­fecte, va ser tot un èxit. I és que Case­llas no única­ment és l'artífex de ban­des com l'Orques­trina Galana, la Prin­ci­pal de la Nit o la Cobla Cata­lana dels Sons Essen­ci­als, sinó també d'haver-se inven­tat el crit de “in, in-de, in-de-pen-dèn-ci-a”. “Eren uns temps en què els que sortíem al car­rer a cri­dar inde­pendència érem pocs i ho fèiem de mane­res dife­rents. Recordo, en reu­ni­ons clan­des­ti­nes, fer ple de càlculs rítmics per tro­bar el crit per­fecte, la qual cosa, vist amb pers­pec­tiva, sem­bla una mica absurda, perquè segu­ra­ment no calia fer tants càlculs! [riu] En aquesta mena de crits, però, sem­pre hi ha una cosa que va a missa: acon­se­guir rítmi­ca­ment una roda de qua­tre pas­sos que, quan acabi, et con­vidi de nou a començar. Al prin­cipi ho dèiem qua­tre i ara és tot un clam, però no és perquè ho hagi creat jo, sinó perquè la mare natu­ra­lesa ens pro­por­ci­ona un seguit de rit­mes que fun­ci­o­nen.”