Aquest ritme és teu!

L'Aloja, tercer disc de la Cobla Catalana dels Sons Essencials de Marcel Casellas, arrenca amb Ara arriba la cobla, una faula al voltant de com la Moreneta, “emprenyada amb els rebesavis que van traficar amb vides morenes, va despullar la cobla, en el bressol encara, de percussió”. “És una ironia, però amb la ironia s'expliquen moltes coses...”, somriu Casellas (Esplugues de Llobregat, 1954), contrabaixista, compositor, pedagog i veritable pensador del que és –i ha de ser– la música tradicional. “La cobla va néixer a meitat del segle XIX sense percussió”, recorda. “I és xocant perquè no hi ha cap formació al món d'aquesta potència que tingui tan poca percussió com la cobla.”

La imaginació de Casellas, però, no acaba aquí. Perdonats per la Moreneta, cent anys després, gràcies a tots aquells gitanos catalans que van tornar a comerciar amb Amèrica amb “teixits i productes més raonables”, la Mare de Déu li concedeix ritme i rumba a la cobla, tot fent possibles experiments com aquesta Cobla Catalana dels Sons Essencials, un projecte de deu músics que posa en relleu que la convivència del contrapàs, la sardana i el ball pla amb la rumba, el fandango i les seguidilles és perfectament possible. “La formació de cobla és tan potent quant a tímbrica i força que, aplicada a la música lleugera, dóna grans resultats”, es mostra convençut Casellas, que –a diferència del que es creu sovint– defensa la bona predisposició del món de la cobla a assumir projectes com aquest. “Els estigmes no estan en l'entorn del sardanisme, sinó en el del jazz o la música electrònica”, diu convençut. “Pots trobar tranquil·lament una cobla fent experiments amb música electrònica, però és difícil veure-ho al Sónar sense que ningú rigui sota el nas”, lamenta.

Ara arriba la cobla, la cançó, acaba tanmateix amb un desig: “Ara arriba la cobla, com si tot fos normal, com si els sons de la terra sonessin al bar musical de manera quotidiana i natural.” “I és que ara caldria introduir-hi el moviment”, es proposa Casellas. “Anar a un bar, de nit, i ballar El gegant de Pi o la Santa Espina a ritme de reggae és poc freqüent, però possible. Mai, en canvi, no et trobaràs en un bar una música que et convidi a ballar, per exemple, el ball pla. Penso, no obstant això, que algun dia s'entendrà que, tal com ho fem amb el tango o el rock and roll, també podem bellugar-nos amb els nostres ritmes”.

Un propòsit de cap manera forassenyat si pensem que una altra de les obsessions de Casellas, la de dissenyar fa més de trenta anys un crit d'independència rítmicament perfecte, va ser tot un èxit. I és que Casellas no únicament és l'artífex de bandes com l'Orquestrina Galana, la Principal de la Nit o la Cobla Catalana dels Sons Essencials, sinó també d'haver-se inventat el crit de “in, in-de, in-de-pen-dèn-ci-a”. “Eren uns temps en què els que sortíem al carrer a cridar independència érem pocs i ho fèiem de maneres diferents. Recordo, en reunions clandestines, fer ple de càlculs rítmics per trobar el crit perfecte, la qual cosa, vist amb perspectiva, sembla una mica absurda, perquè segurament no calia fer tants càlculs! [riu] En aquesta mena de crits, però, sempre hi ha una cosa que va a missa: aconseguir rítmicament una roda de quatre passos que, quan acabi, et convidi de nou a començar. Al principi ho dèiem quatre i ara és tot un clam, però no és perquè ho hagi creat jo, sinó perquè la mare naturalesa ens proporciona un seguit de ritmes que funcionen.”