Un santjordi pacífic

La celebració de Sant Jordi a Catalunya, en el seu aspecte de llibre + rosa, subsector llibre, fa temps que provoca una mena d'apocalipsi zombi que té com a protagonistes els autors mediàtics que empren els llibres ídem com a armes llancívoles destinades a fer forat –una mica literalment– en la butxaca de l'adquiridor desprevingut que, com que arreplega allò que li han venut els antigament coneguts com a mass-media, es mereix tot el que li pugui arribar a passar –en el cas que, a més de satisfer escrupolosament les exigències de la nostrada tradició, decideixi fer un pas més enllà i arribar a l'extrem de dedicar-se a la lectura.

Res no és perfecte a Hawaii –que comparteix amb altres best-sellers catalans el fet d'haver nascut les setmanes prèvies a un 23 d'abril– té com a autor un Màrius Serra a qui es fa difícil situar lluny dels jocs amb les paraules en què ha fonamentat la projecció de la seva imatge pública.

Val a dir que la temença que aquesta novel·la d'acció lleugereta –lleugereta la novel·la i lleugereta l'acció– es presenti al seu públic prenyada i farcida de jocs de paraules d'aquells que tant agraden a les tietes, per bé que fonamentada, no passa de l'estadi de l'aprensió. En aquest sentit, sí que queda clar que l'autor ha deixat de banda el que potser, per a d'altres, hauria estat una temptació de connotacions oscarwildianes.

Res no és perfecte a Hawaii segueix una mica a empentes i una mica a rodolons aquell principi narratiu que té el seu zenit en la màxima “embolica que fa fort”. Per això, presenta com a elements a tenir en compte una mort col·lectiva; un periodista una mica de pa sucat amb oli; altres periodistes més canyeros; una família catalana que passa uns dies en un dels paradisos més coneguts del Pacífic; un personatge històric de connotacions mítiques –el capità James Cook– i un penques que ha fet fortuna amb la versió paulocoelhiana del ball propi de la cultura polinèsia, entre d'altres.

Amb tot això, Serra va fent avançar la novel·la amb la presentació de les fases amb què evolucionen les relacions entre els diferents personatges sense que, en cap moment, acabi de quedar clar de tot quin és el fil principal i, per extensió, quin és el to que vol que defineixi la seva creació.

L'estratègia del joc de l'oca presideix els saltirons que fa Res no és perfecte a Hawaii en un joc de cames en què, en alguns casos, el peu rellisca i la patacada que en resulta deixa fils quasi oberts que queden tancats de manera malforjada quan perden la seva utilitat.

No hi ha res, en aquesta novel·la, que molesti especialment o que generi incomoditats irresolubles: els girs argumentals són suaus i en cap cas no hi ha el perill que el vehicle perdi el contacte amb el terra. Per això, avança amb tranquil·litat en aquest anar fent tan característic de la mena de gènere narratiu que encaixa amb les bondats de les compreses femenines que no es mouen, no traspuen, no es perceben, no molesten i, si cal, permeten anar a cavall.

Potser promet més del que ofereix –especialment si qui l'ha de llegir s'ha empassat la vibrant descripció que se'n fa en el text de la contracoberta– però no decep en la seva missió de contribuir a incrementar el catàleg de títols associats a la lectura senzilla, la que permet cremar unes hores de temps sense aconseguir un estat de mala consciència associat al malbaratament de moments vitals d'aquells que es diu que, un cop ja han passat, no tornen a estar mai més a disposició de qui ha tingut l'oportunitat de gaudir-ne amb intensitat memorable.