Crítica
circ
‘Clowns' de l'ala
Una seqüela que renova; que no sona a disc ratllat. Rhumia és el resultat de donar una volta a aquell Rhum fet amb un cop de ràbia i molta tendresa. Si en aquella primera hi havia molt present el record de Monti, ara queda tot més difuminat. Si abans hi havia la presència absoluta del clown a la pista, ara es respira un aire molt més casolà, d'estar per casa, amb el vàter, l'estufa de llenya i el tocata. Hi ha els gags de sempre (com la cantant de Charlie Rivel amb uns pits que fan males passades) però transformats. Per exemple, ara no és una diva si no una cantaora pelada que, per cert, en comptes de micròfon gasta un desembossador manual.
Martí Torras va construir a Paradís, de Las Divinas, un espai en què els personatges (i el públic) es trobaven al darrere de les cortines. A Rhumia no és ben bé el cas, però té un cert aire de confidència, on es canvien bates per jaquetes.
La música és la columna vertebral de la peça; certament. Pepino continua sense parlar gaire. Però no li cal. Com aquell expressiu germà Marx... L'entrada de Mauro Paganini encara es nota amb fissures. Hi ha un buit notable en la manera d'entendre el clown i la connexió dels pallassos amb aquest luthier, vingut de l'Argentina i que dissimula per si el tornen a enviar a fer de músic de carrer. Dins de la seva guitarra té un secret que, probablement, tindria més joc si compartís escena (ni que fos sense adonar-se'n) amb altres pallassos. Pletòric és el número de gospel o el de flamenc. Aconsegueixen connectar des del minut zero i divertir i fer treure les cabòries. I ja està. Que no és poca cosa... La tendresa la serveixen molt pautada, gelosos o vergonyosos d'ensenyar massa la seva ànima.
