L'art de compartir

Nora Anca­rola tenia 21 anys quan va haver de fugir cames aju­deu-me del seu país, Argen­tina. Va ser a finals del 1977, en ple Nadal, un any i mig després del cop d'estat. Ella només era una jove­neta que estava aca­bant la car­rera de belles arts, amb els seus ide­als ferms, sí, però sense haver fet res que la pogués com­pro­me­tre. El pro­blema va venir quan els repres­sors van començar a bus­car gent dels seus cer­cles d'amis­tats. Un matí, es va tro­bar les cares del ter­ror dins de casa seva, reme­nant-li les coses, pre­gun­tant-li per per­so­nes que conei­xia, inti­mi­dant-la física­ment i psi­cològica­ment. Es va espan­tar i va deci­dir tocar el dos. Pri­mer a Madrid, on tenia un germà; després a Sit­ges, on tenia una amiga; i final­ment a Bar­ce­lona, on no tenia ningú però només bai­xar del tren a l'estació de pas­seig de Gràcia va veure clar que aquesta era la seva ciu­tat.

Una per­sona molt impor­tant en els pri­mers moments de des­con­cert d'aquesta nova vida a Cata­lu­nya va ser l'artista Ramon Guillén Bal­mes. Es van conèixer al funi­cu­lar de Montjuïc. Ella anava amb una obra sota el braç per pre­sen­tar-la al premi de dibuix que con­vo­cava la Fun­dació Miró. Estava entes­tada a ser artista, però la seva situ­ació econòmica era tan precària que no es podia per­me­tre tenir un espai per tre­ba­llar. Guillén Bal­mes la va aju­dar. Li va obrir les por­tes de l'estudi que una dot­zena d'artis­tes com­par­tien al car­rer Nou de la Ram­bla (lla­vors encara calle del Conde del Asalto). S'hi podria estar sense pagar res tot el temps que li fes falta. Va neces­si­tar ben bé un parell d'anys per tenir un mínim d'esta­bi­li­tat. “Era un soter­rani enorme, un cau tètric ple d'humi­tats. Però per a mi aquell pri­mer taller va ser emblemàtic perquè em va per­me­tre entrar en el món de l'art de la ciu­tat”, explica Anca­rola, ena­mo­rada de la Bar­ce­lona que als anys setanta i vui­tanta tras­pu­ava “lli­ber­tat i espe­rança”. “I com­pli­ci­tats; la gent estava molt unida.”

Qua­tre anys després, va mar­xar de la cova taller i, superat un peri­ple per dife­rents locals, el 1984 va tro­bar el seu lloc. Una antiga fàbrica de jogui­nes al pas­satge de Nogués, al barri del Camp d'en Gras­sot-Gràcia Nova. Pas­sa­des tres dècades, aquest segueix sent el refugi del seu art, on forja la seva per­so­na­li­tat i el seu llen­guatge artístics. Sovint els tallers expli­quen més coses de la manera de ser i de fer d'un artista que la pròpia obra. El taller és l'autèntic mirall de l'ànima d'un artista.

La nau on fa feina Nora Anca­rola ofe­reix aquest estiu un aspecte molt endreçat, increïble­ment endreçat. “En sóc, d'orde­nada, però no tant com ara t'ho sem­bla”, adver­teix. Té una expli­cació que des­ve­la­rem més enda­vant. La superfície és gene­rosa, tot i que tam­poc desor­bi­tada. Està ben apro­fi­tat i per­fec­ta­ment adap­tat per als dife­rents ves­sants de tre­ball d'aquesta artista poli­facètica. Hi ha tres zones dife­ren­ci­a­des sense estar, però, sepa­ra­des. Una per afron­tar l'obra més física, sigui la pin­tura, l'escul­tura o la ins­tal·lació. Ara mateix està ocu­pada en una aven­tura a mig procés que entre­llaçarà Wal­ter Ben­ja­min i Franz Kafka i xuclarà d'una obra que va fer als anys noranta sobre la tomba infi­nita en què es va con­ver­tir el Río de la Plata durant la dic­ta­dura argen­tina. Hi ha un altre àmbit específic per als lli­bres d'artista. I un últim domini pen­sat per als pro­jec­tes vide­ogràfics. Els sos­tres alts li han permès cons­truir un entre­so­lat que fa les fun­ci­ons de magat­zem i d'espai per pre­pa­rar la sor­tida del tre­ball aca­bat (per exem­ple, és on té cura d'emmar­car).

La deco­ració és mesu­rada. Les parets estan tímida­ment habi­ta­des per peces que duen la seva firma. No en té, al taller, d'obres d'altres artis­tes, diu que pre­fe­reix gau­dir-ne a casa seva (viu a deu minuts). Només hi ha una excepció: una exqui­si­desa de plom de Jordi Benito. Va ser un regal. Hi ha un racó amb una petita bibli­o­teca; la grossa també la té a casa. Enlloc no s'hi veuen foto­gra­fies per­so­nals.

Anca­rola no està sola en aquest taller. Des de fa un any, els dis­se­nya­dors d'Usa­bi­li­tat Digi­tal hi tenen el seu des­patx. Des que hi va entrar, hi ha hagut poques èpoques de soli­tud. La majo­ria han estat de com­pli­ci­tats. “La idea de com­par­tir m'entu­si­asma molt. M'agrada tenir a prop altres artis­tes, veure com tre­ba­llen. Això no té res a veure amb un estil de taller tipus club, perquè jo tre­ba­llo amb silenci”, pre­cisa. La idea, tal com diu, és la de com­par­tir, fins i tot de donar un cop de mà a un altre artista que té unes neces­si­tats con­cre­tes per poder desen­vo­lu­par el seu tre­ball. Sem­pre hi ha molt movi­ment de gent que ve i de gent que se'n va. Anca­rola sap prou bé que un taller és un tre­sor per a un artista amb pocs recur­sos. Tot ple­gat res­pon a uns ide­als soci­als forts. Això, obra per­so­nal a part, s'ha traduït també en la seva impli­cació en la docència i, dar­re­ra­ment, en el res­sor­gi­ment de l'asso­ci­ació que vet­lla pels drets dels artis­tes del país, la Pla­ta­forma d'Artis­tes de Cata­lu­nya (PAC).

Aviat l'estudi dei­xarà de tenir aquesta estampa tan neta i orga­nit­zada que ha pro­pi­ciat un moment de canvi. Aquesta que ve ara és la part trista de la història. Aquest juny, Anca­rola i la seva inse­pa­ra­ble Marga Xime­nez han entre­gat les claus del pis on tenien l'espai MX, un entresòl al car­rer de la Lli­bre­te­ria que des del 1998 exer­cia un rol propi en la xarxa de sales d'art de la ciu­tat. Era una gale­ria petita i modesta, fora de cir­cuit, molt sin­gu­lar, des d'on es des­ple­gava un pro­grama d'expo­si­ci­ons amb artis­tes de nom (“els dèiem: què tens a l'estudi que no hi hagi manera que puguis expo­sar enlloc?”) i llu­mi­no­sos des­co­bri­ments de cre­a­dors des­co­ne­guts amb interes­sants coses a dir. Anca­rola i Xime­nez apos­ta­ven per una con­fluència entre les arts visu­als i la lite­ra­tura. Pro­mo­vien obres a preus asse­qui­bles per incen­ti­var el col·lec­ci­o­nisme de pro­xi­mi­tat.

Tot es feia amb molt amor. El pro­jecte va ser sos­te­ni­ble fins que la Gene­ra­li­tat els va reti­rar una petita sub­venció. La crisi estava en acti­tud sal­vatge i els pro­pi­e­ta­ris de la finca van deci­dir desa­llot­jar-les. Era una finca del segle XVIII amb pin­tu­res murals d'època en múlti­ples estan­ces. Elles s'havien encar­re­gat de recu­pe­rar-les (quan van entrar al pis esta­ven ama­ga­des). Van fer tots els pos­si­bles perquè l'admi­nis­tració les cata­logués. Intents fallits un rere l'altre. Fa poc les van tro­bar tros­se­ja­des i aban­do­na­des en un con­te­ni­dor. Algú les ha arren­cat sense con­tem­pla­ci­ons. Així van les coses amb el patri­moni des­pro­te­git en aquesta ciu­tat.

El cas és que Anca­rola tenia al car­rer de la Lli­bre­te­ria tota la moguda dels lli­bres d'artista (llarga vida a l'edi­to­rial 1010) i l'àrea de tre­ball dels vídeos. Tot això ha hagut de reu­bi­car-ho ara al pas­satge de Nogués. Men­tre pre­pa­rava les cai­xes per al tras­llat, es va tro­bar una foto­gra­fia seva a l'aero­port de Bue­nos Aires d'aquell fatídic dia del 1977 que va haver de mar­xar pre­ci­pi­ta­da­ment.