Somiar sota les estrelles

Marc Timón (Castelló d'Empúries, 1980) ha fet realitat allò que molts alguna vegada havíem somiat: prendre la iniciativa, creuar l'Atlàntic i intentar treballar en allò que més li agrada. En el seu cas, no dirigir pel·lícules sinó música per al cinema i també, per què no, compondre'n per a sèries, musicals i videojocs. Ens explicava l'altre dia en aquest mateix diari que se'n va anar a Los Angeles “a l'aventura” i que als cinc dies d'arribar ja el trucava Christopher Lennertz (Agent Carter) per oferir-li ser el seu assistent. UN any després, Timón ja és considerat un dels compositors més brillants i actius de la seva generació, demostrant allò que algun ja feia temps auguraven: que en sentiríem a parlar.

Ara que ha tornat a casa per uns dies, ens ha regalat l'oportunitat de veure'l prendre la batuta i sentir-lo al capdavant d'una ensemble de la GIOrquestra, aquesta formació de músics jove però talentosa, en un concert memorable ofert dijous a la nit en el marc del festival Tempo Sota les Estrelles. I el que és millor, oferint un viatge emotiu a través d'algunes de les bandes sonores més emblemàtiques de la història del cinema –la fàbrica dels somnis–, arranjades pel mateix Timón en un format de cambra més intimista.

I, com es podia esperar en aquests temps de conversió de la popularitat de la gran a la petita pantalla, i atès l'emplaçament –la plaça dels Jurats de Girona–, la vetllada musical es va obrir amb la sintonia d'obertura de Joc de trons. Una concessió envers el públic allà congregat, no pas atent a una representació teatral esperpèntica com la que apareix en les escenes de la sèrie rodades en aquesta mateixa localització, sinó captivat per la magistral peça de Ramin Djawadi, que tanta glòria li ha aportat.

Ja amb el públic a la butxaca, Timón i la GIO van fer evident fins a quin punt la música té el poder per emocionar-nos i teletransportar-nos als universos evocadors vistos a la pantalla al llarg de les nostres vides. El concert es va dividir en blocs musicals, ben introduïts i contextualitzats per Marc Timón, que, a més de bon músic, es va revelar com a bon speaker (tant per alabar la seva feina com per desmitificar-la).

Les notes d'alguns dels principals temes de John Williams van encapçalar el primer bloc: Harry Potter, E.T. –que no només va posar la pell de gallina al conductor del concert– i Indiana Jones, amb un cameo del James Bond de John Barry. El toc de romanticisme va arribar amb el clàssic Moon river que Henry Mancini va compondre per a Esmorzar a Tiffany's, el minimalisme poderós d'El piano de Michael Nyman, el Titanic de James Horner; Memòries d'Àfrica de Barry i Allò que el vent s'endugué de Max Steiner. Les notes a corda del Psicosi de Bernard Herrmann ens van tornar a posar els pèls de punta –en tots els sentits– per entrar en un últim tram marcat pels compassos de títols no menys mítics com ara El bueno, el feo y el malo, Casablanca, L'últim emperador, El padrí i La vida és bella. Per acabar amb dos obres majúscules i antagòniques del mestre Williams: la delicada però poderosa La llista de Schindler i l'èpica de Star Wars per arrencar uns merescuts aplaudiments d'una audiència entregada que va ser alhora compensada amb bisos per aquesta desena de músics excepcionals i un director talentós que no es va estar d'animar-nos a continuar anant al cinema. I a no deixar de somiar.