Entabanats

Llull és el convençut d'una sola veritat per entendre aquest complex i meravellós món, però comprèn també que aquesta realitat s'ofereix sota múltiples reflexos humans. En lloc de posar el dubte, com ho va fer Plató per esbrinar-ho, de si la veritat és a dalt o a baix, a la caverna o fora de la caverna –quina és la lluna real: la que és al cel o la que fluctua sobre les aigües del mar?–, Llull reté la resposta i reflexiona sobre quina és la manera amb què procedim a viure les inquietuds. Verifica que tot plegat, a més dels sentiments i de les emocions efectives experimentades en el nostre cos, si els neguits hi són, hi són perquè viatgen, circulen sota l'aparença de paraules. Mots –simples emanacions ventoses corporals del cervell?, com deien els essencialistes– que, potser, no són altra cosa que els equivalents, els anàlegs d'aquelles preteses realitats que semblen, els mots, encobrir. Talment com si estiguéssim immersos en un bosc de dades. Llull entra a sac en tot aquest intríngulis i s'enginya la manera de fer coincidir mots aparentment polivalents amb d'altres que aparentment també només són unívocs. De tot plegat en vol sortir agermanant la humanitat a l'empara d'uns mateixos valors, vàlids i reconeguts per tots inicialment, encara que l'emplaçament semblés divers, diferent. Situats en àmbits humans contradictoris. Inicis del joc polític?

Però Llull no s'havia adonat que tota sistematització acaba creant valors que a la realitat –quina?– no existeixen. De tot això en diem ara diccionaris, estadístiques, gràfics, ideologies, idearis de partit, que no tenen, com aspirava Llull, cap altra realitat que la seva aparença ventosa. El nostre Fabra defineix entabanar així: una olor, fum, vapor, etc., torbar el cap (a algú).