Genoarquitectures

Les persones podem establir moltes menes de relacions: d'amor o d'odi, fructíferes o destructives, temporals o permanents, volgudes o indesitjades, esperades o inesperades. També entre la ciència i les humanitats, o entre la ciència i les arts plàstiques, es poden establir molts tipus diferents de relació. Fa uns quatre anys l'artista plàstic Lidó Rico va començar una relació fructífera, volguda i inesperada –el temps dirà si d'amor o d'odi, temporal o permanent– amb el neurofisiòleg de la Facultat de Medicina de Chicago Kuei Y. Tsang i el neurobiòleg de la Universitat de Múrcia José Luís Ferran. De la seva relació n'ha nascut el projecte Genoarquitectures, del qual Rico diu que aviat començarà a fer exposicions. De moment en podeu fer un tast en el seu web: www.lidorico.net, o al número de primavera de la revista Mètode.

Què és, però, la genoarquitectura, i quin és el projecte que ha iniciat Rico amb aquests neurocientífics? La paraula genoarquitectura es va començar a utilitzar fa relativament poc en ciència per definir el patró d'expressió de diversos gens en un mateix teixit o territori d'un organisme viu que són regulats per una mateixa xarxa d'interaccions gèniques. És tan nova que, malgrat que conceptualment ja fa dècades que s'hi treballa, a hores d'ara hi ha tot just una trentena d'articles científics que l'hagin utilitzada de manera explícita.

Lidó Rico l'ha manllevada pel seu projecte, que consisteix a generar formes de manera controlada a partir de materials molt diversos –penso que és aquí on resideix l'analogia–. Fa temps que aquest artista utilitza el seu cos com a motlle per a les seves creacions, en les quals combina formes molt diverses fetes amb materials poc convencionals per generar obres d'art que exploren molt especialment els comportaments humans.

Atès que qualsevol comportament humà es gesta en l'activitat del cervell, sembla perfectament lògica la seva associació amb la neurociència, com un pas endavant en la seva tasca creativa. Genoarquiotectures pretén, per tant, qüestionar com funciona el nostre entorn i com funcionem nosaltres, i de manera molt especial explorar els perquès del funcionament més íntim de la nostra ment. Una eina d'exploració cientificoartística que pot ajudar tant els neurobiòlegs com els artistes, atès que l'art és un reflex de l'activitat del cervell i, al mateix temps, l'estimula de maneres insospitades. És un exemple de la transversalitat absoluta de la cultura humana.