Crisi de model

L'augment del nombre de publicacions que analitzen la crisi de fons que ens somou és gairebé exponencial d'ençà de començament del nou segle. La insistència en el canvi d'organització productiva arran de les anomenades noves tecnologies, la substitució de l'economia productiva a mans de l'especulació financera i la generació d'una elit social que deté el control dels fluxos econòmics i informatius són signes que denoten el nou escenari polític present.

En aquest context, els científics Solé i Sardà expliquen ben didàcticament una dimensió bàsica que intervé decisivament en l'actual panorama crític: el límit d'explotació de les energies no renovables entre les quals cal situar el petroli i la seva relació amb l'encariment de les activitats econòmiques. El fet, doncs, que aquesta matèria primera sigui exhaurible fa que la dinàmica econòmica desigual mundial (centres i perifèries) romangui en constant qüestionament; qüestionament que, com observen els autors, és a la base de la necessitat de canvi de mentalitat i d'actituds socials a l'entorn d'un altre model econòmic basat en concepcions cooperatives i energètiques alternatives. La gran quantitat de dades que l'assaig aporta de la producció del petroli basat en el potencial energètic extractiu per bidó, percentatge comparatiu de consum d'energies convencionals i renovables fa que l'argumentació del text plantegi –en clau de sensibilització ciutadana– el qüestionament del productivisme com a cultura econòmica.

Segons tots dos teòrics, cal cercar una via productiva que maldi per plantejar una triple relació: un model urbà basat en el menor consum de combustible fòssil, una organització ecològica i distributiva pel que fa a l'accés als recursos –que es fonamenta en una democràcia entre econòmica i comunitària– i una nova cultura global caracteritzada en el decreixement, la qual cosa comporta una estratègia qüestionadora de criteris econòmics i que interpel·li un criteri d'actuació política. No hi haurà opció al productivisme si no superem una mera anàlisi de rendiment i no som conscients de la crisi d'explotació dels béns naturals.

L'argumentació de fons de la reflexió que ens ocupa –focalitzada en el dèficit energètic europeu– és que el creixement, tal com és concebut –infinit i basat en l'increment virtuós de plusvàlues de capital– du al col·lapse de la societat, i que una opció a mitjan termini suposa flexibilitzar la producció que, per la via de la desacceleració extractiva, dugui a la sostenibilitat real, que no és altra cosa que l'assoliment de l'equilibri entre persona i ecosistema, que és d'on procedim i del qual no podem renunciar, si és que no volem prescindir de nosaltres mateixos. Altrament, la crisi serà cíclica i continuarem defensant un fals creixement sostenible basat en un model econòmic insostenible.