No sé com qualificar...

No sé com qua­li­fi­car el que penso sobre el resul­tat del res­cat finan­cer de les enti­tats finan­ce­res. El Banc d'Espa­nya mani­festa que va dei­xar 51.303 mili­ons d'euros als bancs o cai­xes que esta­ven a la corda fluixa, i que només n'ha recu­pe­rat el 5%. No m'ho crec. No en tinc pro­ves i ho dic amb tota la modèstia, però no m'ho crec. Si han recu­pe­rat tan sols el 5% és que ho han fet molt mala­ment. Tinc l'experiència de la manera de fer dels alts nivells del Banc d'Espa­nya i alguns exem­ples vells i nous, que ho con­fir­ma­rien, com el de Bankia. Em fia­ria més dels ins­pec­tors del Banc d'Espa­nya, que fa temps se les tenen amb la direcció sobre la valo­ració dels actius i esti­mació de les pèrdues.

Dos exem­ples vells cone­guts. La for­tuna de Flo­ren­tino Pérez, excel·lentíssim pre­si­dent del Real Madrid, va començar quan va com­prar Cons­truc­ci­ons Padrós SA, de Bada­lona, i pro­pi­e­tat en part del Banc Indus­trial de Cata­lu­nya. El Banc d'Espa­nya va con­si­de­rar que la com­pa­nyia no valia res i la va ven­dre per un euro al cons­truc­tor madri­leny. A par­tir d'aquí és ima­gi­nació meva, però plau­si­ble. Cons­truc­ci­ons Padrós estava man­cada de capi­tal i amb obres a mig fer. Què val una casa de cinc plan­tes que només ha pogut fer els fona­ments? No res. Però Don Flo­ren­tino va aca­bar la casa amb els diners que va posar a la com­pa­nyia i la va ven­dre. El resul­tat és ima­gi­na­ble.

El segon cas és cert, però no diré el nom –que el tinc– perquè entraríem en un ter­reny can­te­llut. Un dels admi­nis­tra­dors del Banc d'Espa­nya que ges­ti­o­nava els actius que havia dei­xat un banc res­ca­tat, es va ado­nar de l'existència d'un actiu valo­rat a zero però que per a ell ofe­ria bones pers­pec­ti­ves, el va fer com­prar per la seva dona i en va treure un bon pro­fit. Ell no va donar la cara.

Hi ha un tema que no sé si el Banc d'Espa­nya o el senyor De Guin­dos s'han ima­gi­nat; ells que es dedi­quen a bus­car el frau a la casa dels altres. Si es com­pra un actiu per una deter­mi­nada xifra i després el Banc d'Espa­nya declara que no valia res, ens tro­bem amb un bon exem­ple d'emblan­qui­ment de capi­tal, d'aquells que no sur­ten als dia­ris amb lle­tres gros­ses, però que exis­tei­xen. No es podria dir el mateix d'una vella colònia indus­trial del riu Llo­bre­gat, com­prada per un supo­sat fons d'inversió ame­ricà amb l'anunci de grans pro­jec­tes i en la qual flo­rei­xen els amet­llers des de fa uns quants anys? És rela­ti­va­ment fàcil crear pèrdues, que els ins­pec­tors d'Hisenda accep­ta­ran, i que rebai­xa­ran l'impost a pagar.

Va ser pre­ci­sa­ment al Banc d'Espa­nya a on vaig apren­dre un cri­teri comp­ta­ble que com­par­teixo al 100%: un actiu que té capa­ci­tat de con­tinuïtat per la raó que sigui, té el valor que li pot donar aque­lla capa­ci­tat. Un roc és un roc, però un pro­ducte far­macèutic en procés d'inves­ti­gació podrà tenir un valor si es con­ver­teix en un medi­ca­ment eficaç. No puc creure que els actius, entre d'altres, de la Caixa de Cata­lu­nya, de la Caixa de Ter­rassa i de la Caixa de Man­lleu tin­gues­sin només el 5% del seu valor comp­ta­bi­lit­zat. M'hau­ria d'ima­gi­nar els ban­quers cata­lans llençant mone­des i bit­llets a un pou, i això supera la meva capa­ci­tat d'ima­gi­nació.