No sé com qualificar...
No sé com qualificar el que penso sobre el resultat del rescat financer de les entitats financeres. El Banc d'Espanya manifesta que va deixar 51.303 milions d'euros als bancs o caixes que estaven a la corda fluixa, i que només n'ha recuperat el 5%. No m'ho crec. No en tinc proves i ho dic amb tota la modèstia, però no m'ho crec. Si han recuperat tan sols el 5% és que ho han fet molt malament. Tinc l'experiència de la manera de fer dels alts nivells del Banc d'Espanya i alguns exemples vells i nous, que ho confirmarien, com el de Bankia. Em fiaria més dels inspectors del Banc d'Espanya, que fa temps se les tenen amb la direcció sobre la valoració dels actius i estimació de les pèrdues.
Dos exemples vells coneguts. La fortuna de Florentino Pérez, excel·lentíssim president del Real Madrid, va començar quan va comprar Construccions Padrós SA, de Badalona, i propietat en part del Banc Industrial de Catalunya. El Banc d'Espanya va considerar que la companyia no valia res i la va vendre per un euro al constructor madrileny. A partir d'aquí és imaginació meva, però plausible. Construccions Padrós estava mancada de capital i amb obres a mig fer. Què val una casa de cinc plantes que només ha pogut fer els fonaments? No res. Però Don Florentino va acabar la casa amb els diners que va posar a la companyia i la va vendre. El resultat és imaginable.
El segon cas és cert, però no diré el nom –que el tinc– perquè entraríem en un terreny cantellut. Un dels administradors del Banc d'Espanya que gestionava els actius que havia deixat un banc rescatat, es va adonar de l'existència d'un actiu valorat a zero però que per a ell oferia bones perspectives, el va fer comprar per la seva dona i en va treure un bon profit. Ell no va donar la cara.
Hi ha un tema que no sé si el Banc d'Espanya o el senyor De Guindos s'han imaginat; ells que es dediquen a buscar el frau a la casa dels altres. Si es compra un actiu per una determinada xifra i després el Banc d'Espanya declara que no valia res, ens trobem amb un bon exemple d'emblanquiment de capital, d'aquells que no surten als diaris amb lletres grosses, però que existeixen. No es podria dir el mateix d'una vella colònia industrial del riu Llobregat, comprada per un suposat fons d'inversió americà amb l'anunci de grans projectes i en la qual floreixen els ametllers des de fa uns quants anys? És relativament fàcil crear pèrdues, que els inspectors d'Hisenda acceptaran, i que rebaixaran l'impost a pagar.
Va ser precisament al Banc d'Espanya a on vaig aprendre un criteri comptable que comparteixo al 100%: un actiu que té capacitat de continuïtat per la raó que sigui, té el valor que li pot donar aquella capacitat. Un roc és un roc, però un producte farmacèutic en procés d'investigació podrà tenir un valor si es converteix en un medicament eficaç. No puc creure que els actius, entre d'altres, de la Caixa de Catalunya, de la Caixa de Terrassa i de la Caixa de Manlleu tinguessin només el 5% del seu valor comptabilitzat. M'hauria d'imaginar els banquers catalans llençant monedes i bitllets a un pou, i això supera la meva capacitat d'imaginació.
