El Circuit de Montmeló
Fa 25 anys es va inaugurar el Circuit de Montmeló, que ara es diu de Barcelona-Catalunya. Poca gent sap com es va aconseguir que el 1980 es poguessin comprar 120 hectàrees de terra en aquella zona. La seva situació és magnífica i propera a Barcelona. Deu anys més tard, amb prou feines s'hauria trobat un espai per a una pista de bàsquet. Vaig seguir l'operació des de fora, però en contacte amb els protagonistes. En tot cas, m'excusaran si m'estalvio el nom d'aquests.
Tot va començar als despatxos de la Zona Franca de Barcelona durant la dècada dels anys setanta. La direcció va tenir la bona idea de construir als afores de Barcelona una estació TIR, dedicada als camions i altres vehicles de transport de mercaderies que creuessin fronteres. L'estació realitzaria les accions pròpies d'una inspecció de duanes i certificaria que ja estava feta. Amb el certificat corresponent, el camió podia creuar fronteres fins al lloc de destí sense aturar-s'hi.
La Zona Franca encarregà a un dels seus alts funcionaris la responsabilitat de comprar els terrenys per a establir-hi l'estació TIR al Vallès Oriental, un lloc que es considerava molt adequat, poc o gens poblat i sense cap campanar romànic per enderrocar. L'alt funcionari de la Zona Franca es posà a treballar amb tal entusiasme que comprà els terrenys encarregats, i altres, pel seu compte, que pagà la Zona Franca però que van ser registrats a nom seu o d'una empresa pròpia. La Zona Franca trigà a adonar-se de l'estafa a la qual estava sotmesa. Quan va comprendre el que passava, suspengué el funcionari en les seves funcions, cancel·là el projecte TIR i es dedicà a la venda dels terrenys sobrers, a la liquidació dels nombrosos crèdits utilitzats, i a la comptabilització d'unes pèrdues que s'havien d'amortitzar.
Sortosament, aleshores la Generalitat de Catalunya i el RACC buscaven un terreny per al circuit. Els preus havien pujat amb l'anunci del Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. No es feien il·lusions i s'imaginaven que haurien d'anar a 50 quilòmetres de Barcelona, com a mínim. El primer projecte era a la part alta del Penedès, una zona de vinyes velles i desaprofitada.
La trobada amb els responsables de la Zona Franca fou un regal inesperat, del qual van treure profit comprador i venedor. El procediment penal que s'inicià va quedar al marge de les negociacions entre la Generalitat, el RACC i l'Ajuntament de Montmeló, que va veure els avantatges del projecte. La Zona Franca es va veure obligada a ordenar tot el que havia comprat l'alt funcionari, vendre la part dels terrenys que no interessaven als compradors i completar els que els feien falta, d'acord amb el traçat previst pel circuit. Per aquest fet, un projecte econòmic atractiu es convertí en un projecte esportiu atractiu. És indubtable que el circuit ha servit per millorar la marca Barcelona, ja que el moviment que generen els esdeveniments del món del motor només perjudiquen les orelles dels espectadors.
