La Gran Bretanya mereix sancions

El Brexit ha guanyat pels pèls els unionistes i ara Theresa May, com a primera ministra de la Gran Bretanya, es proposa aplicar mesures dures a l'hora de trencar els lligams amb la Unió Europea. Aquesta no està en el millor moment i ha de procurar de totes passades que no hi hagi cap altre membre de la comunitat que segueixi el camí dels britànics. La millor manera d'aconseguir que el Brexit no tingués imitadors seria que aquest fos un fracàs i que d'aquí a un parell d'anys la majoria dels ciutadans del Regne Unit es penedissin de la seva marxa.

La Unió Europea podria aplicar sancions directes al membre que ha triat fer la seva via, fent mal al conjunt, però aquest seria un sistema molt barroer, que atrauria la indignació de tercers i especialment dels membres de la Commonwealth. Però hi ha altres sistemes més subtils, que les grans potències coneixen perfectament. Es tracta de fer mal, tot amagant la mà i mirant al cel. Només cal que repassin la història de la Gran Bretanya en els darrers 200 anys per comprovar que els seus governs han actuat amb astúcia i mala llet –perdonin l'expressió– per aconseguir el que es proposaven.

Per començar, la Unió Europea podria fer una cosa que agradaria molt als catalans: treballar sense donar la cara per a un nou referèndum a Escòcia, tal com ja ha demanat el partit independentista escocès. Però sense soroll i amb dolcesa. No es tracta que la senyora Merkel proclami al seu Parlament “Vive l'Ecosse libre”, com va fer el general De Gaulle fa uns anys al Quebec, sinó que els ambaixadors de la Unió apliquin els principis diplomàtics de finezza, que han après d'Itàlia.

Un altre fet que faria molt mal als britànics seria aconseguir que la capital financera europea, que és actualment Londres, passés a París, a Milà o a Frankfurt. Ja s'ha intentat altres vegades. Caldria una certa complicitat dels Estats Units, i d'alguns dels països de la Commonwealth que encara són fidels a Sa Graciosa Majestat, tot i que sa majestat ja no té res de graciosa. Altres d'aquests estats ja han demanat la separació i no farien res en favor de l'antiga potència colonial.

Una tercera possibilitat seria l'actuació comercial. No conec la balança comercial del Regne Unit amb la Comunitat Europea, però estic segur que és deficitària per als anglesos, gal·lesos, escocesos i irlandesos del nord, o sigui que compren més que el que venen. Una forma de sanció seria crear un càrtel d'exportadors entre les empreses de diversos països sobre un producte que els britànics no tenen. Per exemple, els cítrics espanyols, francesos, alemanys i grecs. L'operació no es podria dir càrtel, perquè està prohibidíssim per l'ONU i els organismes comercials internacionals, però els britànics també tenen nombroses experiències en càrtels que no ho són del tot. I alguns estats del nucli de la Unió Europa, també.

La Unió Europea és molt important per als catalans. Una Catalunya sola i independent a Europa no té cap sentit. Als catalans ens interessa formar part d'una Europa que cada cop serà més unida: que els estats vagin cedint sobirania en terrenys com el fiscal, el mediambiental i el financer per anar estenent-se al camp polític, tal com pretenien els seus fundadors.

Si el Brexit triomfa i la Gran Bretanya en surt més forta que mai, el procés de la Unió Europea es retardarà una pila d'anys. Recordem que una vegada ja en va sortir, per imposició del general De Gaulle, i que va costar molt el seu reingrés.