República catalana

Els països idíl·lics només existeixen en la literatura fantàstica; en la real, la societat és molt més plural i contradictòria. Apel·lar a l'èpica per construir una realitat és un mal camí. I l'excés de bonisme suposa la via més directa al fracàs.

Nosaltres, que estem a les portes de fer una república de bell nou, tenim un camí adobat perquè aflorin propostes i accions extravagants molt sovint argumentades com si haguéssim de ser un país aïllat i es proposa una arcàdia reserva espiritual de tota la humanitat. I ho sento per tots aquests “ben intencionats”, la nova república haurà de formar part d'un món molt interconnectat i interdependent en què, igual que Joan Salvador Gavina, sortir del grup i voler ser massa original té conseqüències dramàtiques.

Així doncs, hem d'estar molt atents a aquests grups de pressió que contínuament estan emetent missatges per configurar un estat d'opinió en què l'ètica i la veritat es formulen segons la seva ideologia i els seus interessos revestits de majoritaris simplement per la hipotètica defensa dels més desfavorits, en detriment dels de la resta.

Aquesta usurpació que fan del bé comú, o com diria Max Weber, de la caritat cristiana, és la primera de les fal·làcies que hem de desmentir i desterrar, puix que tenim molts exemples que una vegada posats en pràctica tenen uns efectes totalment contraris als promesos.

Seria hora de dir en veu alta que en un país equilibrat i digne no hi ha drets sense obligacions, i aquells que a través de la força, la intimidació i de vegades la violència s'atorguen drets sense cap obligació defensen les formes més clares d'accions que semblen mafioses i d'una forma de vida asocial en la qual es pretén viure dels béns dels altres simplement perquè la seva superioritat moral els permet disposar lliurement i unilateralment dels béns dels altres.

Un país nou i modern, almenys el que somniem molts, ha de tenir les idees clares i defensar-les. I una actitud a desterrar és la imposició unilateral. La tolerància de l'ocupació, per exemple, que no és cap dret, topa frontalment amb un dret fonamental i bàsic de les societats desenvolupades com és la propietat privada. El primer símptoma d'una societat decadent és la vulneració constant del dret de propietat i certament sovint, massa sovint, es produeixen accions de col·lectius que, justificant-se amb la seva ideologia, transgredeixen massa impunement el dret de la propietat sense que els poders que l'han de defensar l'emparin amb un excessiu legalisme i converteixen els propietaris en víctimes d'una usurpació totalment irregular.

Sovint, com està passant a la Llagosta amb l'ocupació de sis pisos que ja tenien propietari, els intrusos, fent ús del xantatge, cerquen una compensació econòmica per deixar la propietat ocupada irregularment. Un fet que per si sol hauria de ser perseguit judicialment perquè, a més de la il·legalitat de l'ocupació, hi ha una mena de xantatge per obtenir un benefici. Entenc perfectament les mobilitzacions socials de rebuig que ha generat aquest fet de la Llagosta, i m'escandalitza la manca de reacció dels poders judicials a l'hora de protegir els damnificats.

Barcelona és una ciutat on s'ha instal·lat més obertament aquesta forma de vida irregular. Al temps que els poders responsables de l'Ajuntament enfoquen com a problemes més punyents de la ciutat els negocis regulars, la impunitat dels irregulars és aclaparadora, fins i tot en algun cas hi ha una cert connivència amb els moviments anticapitalistes o antisistema i precisament és amb aquestes ideologies que s'ha de combatre amb arguments per arrabassar-los la pretesa superioritat moral amb què critiquen la resta.

Hem vist com col·lectius i pseudosindicats, aprofitant o fins i tot fent abús de la llei, han fet del seu activisme una plataforma com a promoció política o de recaptació de diners, com és el cas de Manos Limpias. La seguretat jurídica és una eina imprescindible per a l'economia, i en la nova república catalana ho hem de defensar.