L'èxit no és fàcil

No tinc cap mena de dubte que l'èxit és un fracàs vençut. Tenim molts exemples que ens diuen que l'èxit és possible, i observem com en molts projectes que podien tenir les mateixes possibilitats d'èxit que de fracàs, la persistència i la insistència han estat superiors a les resistències. Igual que la primera condició per ser lliure és, abans que res, viure mentalment ja en la llibertat, perquè mai serà lliure aquell que se sent esclau, tampoc serà guanyador aquell que abans no deixa de sentir-se perdedor. Deia Steve Jobs: “No tinc por de començar des de zero”, i ho va fer i va guanyar. Deia Augustine Og Mandino en el seu llibre El vendedor más grande del mundo que “l'èxit arriba a aquells que estan disposats a treballar una mica més que la resta”. Així doncs, enlloc s'ha dit mai que l'èxit sigui fàcil ni, fins i tot, que t'acompanyi la raó.

Desconfiem d'aquells que tenen o ens diuen que tenen solucions fàcils a problemes difícils i complexos, és l'evidència més clara d'un comportament populista. Mai com avui la societat estava tan preparada i formada i mai com ara les ofertes populistes havien tingut tant predicament. Hem perdut el sentit crític, o és que tenim una vagància intel·lectual i acceptem per bo tot el que ens diuen? El gregarisme és una característica molt corrent, i sovint ens fa mandra combatre les opinions creades encara que aquestes siguin clarament falses.

Accepto que em venen grans esgarrifances cada vegada que sento dir que els catalans som “collonuts” i ens volen mostrar com uns éssers especialment dotats per l'ètica i les virtuts, que sovint no tenen la resta de mortals. La nostra història és plena de planes extraordinàries i també de fosques com qualsevol altra societat, i per tant el nostre país és comparable a la resta, ni superior ni inferior. I aquells que defensen una puresa ètica, que també n'hi ha, han de saber que a més de ser antinatural això seria empetitir-nos, perquè deixaria fora del seu món una gran quantitat de catalans.

Aquesta setmana la premsa ha publicat que CaixaBank ha signat un conveni de patrocini amb el Real Madrid, i les xarxes i les tertúlies han començat a disparar i opinar contra aquest patrocini. En tots els casos les raons eren subjectives, emocionals i decantades en la puresa de què parlava fa un moment, confonent, com molt sovint es fa, les raons empresarials amb les raons emocionals i sectàries. Un dels objectius que hauríem de tenir tots és que Catalunya tingués moltes empreses multinacionals i grans empreses, que és un dèficit important que tenim. Ja sé que el discurs oficial de tothom és lloar les petites i mitjanes empreses, que també tenen tot el meu suport i admiració, però no podem oblidar que la nostra economia és molt oberta i tenim possibilitats de tenir grans empreses que, en la majora dels casos, n'alimenten moltes de petites i mitjanes. I les estratègies empresarials sovint suposen tenir convenis de col·laboració i de patrocini amb institucions capdavanteres fora del territori natural. És en aquest sentit que també hem d'entendre que a Madrid hi hagi un CaixaForum meravellós i que aquesta mateixa setmana se n'hagi inaugurat un altre a Sevilla. Ambdós casos ens indiquen que el negoci que tenen allà és important i estratègicament necessiten presència institucional.

Fa uns anys va fer fortuna una frase que per mi és molt encertada: el nostre món és el món, deia. I per tant no tenim fronteres per créixer, i només si volen ser grans ho aconseguirem pensant a l'engròs, no en el reduccionisme nacionalista.

Segurament eren els mateixos piuladors contraris al conveni els que criticaven que només n'hi hagués un de la Masia a l'alineació del Barça, i això passava just uns dies després de les grans manifestacions de “casa meva és casa teva”. Si no ho entenc malament, això vol dir que som i volem ser un país obert, receptiu i amb projecció internacional, que és imprescindible per a l'èxit econòmic.