francesc cabana
Primera i segona divisió
Amb una Europa ben unificada, els estats de segona divisió jugarien a primera
La Unió Europea es planteja si es pot acceptar el que en diuen “l'Europa de les dues velocitats”, per distingir entre els països més avançats i més desenvolupats dels més pobres i endarrerits. Sorprèn que els organismes executius de la Unió no estiguessin preparats per a aquest problema, si és que realment no ho estan.
A veure. Es crea una Unió Europea amb els estats de l'Europa occidental. Tots són de primera divisió, si tenim en compte la renda per càpita dels seus habitants, la productivitat de les seves empreses, la cultura empresarial, etcètera. L'Estat espanyol i Portugal queden enrere, però la història, la geografia i la cultura social els uneixen.
Fa molts anys que hi ha inversions alemanyes, franceses o italianes a la península Ibèrica. Però aquesta Europa de primera divisió –amb matisos– rep de cop l'entrada en el seu santuari d'estats com Polònia, Bulgària i Romania. Aquests pertanyen a una segona divisió europea amb una història, una geografia i una cultura social que poc tenen a veure amb l'Europa desenvolupada del segle XX. Hi ha inversions poloneses, búlgares o romaneses a Catalunya? No en conec cap.
En canvi, conec empreses de casa nostra, o d'altres països europeus occidentals, instal·lades en els països de l'Europa oriental mencionats. Ens trobem, per tant, uns estats de primera divisió que comparteixen la Unió amb altres clarament de segona. No és correcte ni possible aplicar els mateixos criteris als uns i als altres. Si els han acceptat a la Unió Europea, la primera exigència dels responsables de la Unió és que els estats de segona divisió puguin arribar a jugar a primera, sense fer el ridícul i sense dejunar tot l'any.
Deixo els símbols futbolístics. Que serveixen, no obstant això, per entendre aquesta Europa de dues velocitats, que no és altra cosa que confondre un gos perdiguer amb un pastor alemany o un santbernat.
Ara bé, les diferències actuals de nivell econòmic, d'història, de geografia i de cultura social no es poden reduir sense una revolució relativa a la Unió Europea. Aquesta es troba en un moment delicat, amb el Brexit i les situacions o actituds d'estats com el de Grècia, Polònia i Hongria. Fa uns anys la Unió Europea va fer un salt endavant extraordinari amb la creació de l'euro, que, recordem, no s'aplica a tots els estats de la Unió. Amb l'euro ens vàrem saltar algunes estacions del recorregut. Aquestes estacions són una fiscalitat única, una única legislació laboral i un marc comú de relacions entre els governants i la població. Tot, és clar, dintre d'un marc democràtic real, no com el de Rússia o Turquia. Estic demanant que els estats cedeixin un part de la seva sobirania a una Europa unida.
Amb una Europa unificada per la política monetària, fiscal i de relacions de treball, el govern europeu podria treballar per aconseguir que els equips de segona divisió tinguessin la capacitat de jugar a primera. Uns ajuts que no consistirien a obrir una línia de crèdit disponible, sinó integrar els països endarrerits en una política industrial i de serveis comuna. Tot això, és clar, amb el benentès que es vol crear una Unió Europea de veritat, completa.
