“L’única veritat és la realitat”

Com sempre passa, cada vegada que acudim als clàssics ens adonem que, a més de ser un pou de saviesa concentrada, són un mirall de veritat permanentment actual. El títol d’aquest article és d’Aristòtil, i ja em perdonaran per la gosadia de posar-lo, però és que concentra tanta veritat i tanta actualitat, que em semblava obscè que el meu pudor malmenés aquesta píndola de saviesa. I el curiós del cas és que molta gent, i sobretot molts líders, sovint cometen el greu error de menystenir la realitat per imposar la seva veritat, nascuda no pas de la veritat, sinó del seu interès personal o polític. Si fem una mica d’història recordaran que tot això del procés, segons la realitat espanyola, era el resultat d’una follia de Mas i d’una minoria; i per reblar el clau confeccionaven la seva realitat dient que era una febrada o un suflé, que el temps l’esmortiria. Com la seva realitat, no era la veritat: ha marxat el president Mas i el suflé, en lloc de minvar, com vaticinaven, cada dia s’ha fet més gran i consistent.

Dissabte passat el president espanyol va fer la seva intervenció en el decurs de les jornades econòmiques que cada any organitza el Cercle d’Economia a Sitges, un esdeveniment en què ell va remarcar que feia anys que hi participava. Amb una mica de perspectiva, si repassem els seus discursos dels darrers anys davant d’un auditori selecte d’empresaris, el principal problema que té Espanya (el procés de Catalunya) no s’ha mogut gaire, palanquejant sempre la seva visió de la realitat sobre un autoengany. I dic autoengany perquè em costa molt creure que hagués posat Espanya en aquesta situació basant-se només en com ell veia les coses i no com realment pensava que eren. Hi ha persones que els costa més acceptar la realitat tal com és, i Rajoy n’és una.

Dissabte passat, quan el president del Cercle d’Economia li va demanar que “dialogués”, no es va sentir còmode perquè, al cap i a la fi, ell estava en terreny amic i a un amic no se li demana públicament això; i va convertir l’oració en passiva i va demanar als assistents que deixessin l’equidistància i el silenci i militessin obertament cap a la seva veritat, que per això eren empresaris, s’entenia amb la reprimenda. Però els empresaris assistents, que no són massa favorables a la independència, tenen molts dubtes de la seva política perquè viuen aquí i han comprovat com la veritat de Rajoy està fonamentada en l’autoengany tan demostrable com quan deia que tot era una ocurrència de Mas, un suflé... I els empresaris tampoc varen sortir gaire contents en veure que Rajoy no els va donar cap alternativa i que només els sostinguts nos a tot són la seva política. No oblidem que els empresaris cada dia, a l’hora de gestionar la realitat del seu negoci, s’han de basar en la veritat, perquè la impostura els porta directament al fracàs; i una vegada fracassada la seva realitat impostada, seguirà persistint la realitat vertadera. No la canvien.

Suposo que al cloure les jornades els empresaris varen sortir del conclave més preocupats que quan hi van entrar, perquè ara sí que queda clar que, amb la seva negativa a dialogar, el que se n’ha dit “xoc de trens” és segur, però intentar sotmetre el 80% de la població catalana que persistentment demana fer un referèndum, a més de ser un error greu, és un impossible. “La realitat és allò que quan un deixa de creure-hi persisteix”, deia Philip K. Dick.

Que Pedro Sánchez, en saber la convocatòria del president Puigdemont a les forces polítiques per parlar de la data i la pregunta del referèndum, s’hagi posat en contacte amb Rajoy per posar-se a les seves ordres i beneir, si és el cas, el seu pla repressiu, demostra la poca visió de futur dels socialistes. La realitat persisteix i, una vegada t’has posat al costat dels repressors de la democràcia, per més que ens ho justifiquis després, nosaltres sabem prou bé que l’única veritat és la realitat.