Crear opinió

Entrem en la setmana de les eleccions de la Gran Bretanya, unes eleccions que també ens afectaran molt directament, puix serà el nou govern britànic el que haurà de negociar amb la UE el Brexit. En la campanya, com ja passa amb totes les campanyes, s’ha parlat molt poc d’ideologia i model de país, i tots els esforços van encaminats a crear opinió. És el model de la política moderna. Al final haurem de donar la raó a Gonzalo Fernández de la Mora quan en el seu llibre El crepúsculo de las ideologías sostenia que les ideologies es difuminaven en una societat vacant de valors. Des de fa pràcticament una dècada, les campanyes electorals han estat més una gran acció per crear una opinió favorable al candidat que no pas un esforç per dibuixar un model de societat i una economia suportada per una ideologia. La mobilització ciutadana és més important que la mobilització de les idees per guanyar unes eleccions, i qualsevol excusa real o inventada és bona per tensionar la societat. La sofisticació de les estratègies de màrqueting polític han arribat fins a la utilització de la postveritat com a element central del debat. Hem vist amb quina efectivitat aquestes estratègies han situat a la presidència dels EUA Donald Trump. Ha guanyat només creant opinió i utilitzant molt bé les noves tecnologies de comunicació massiva i introduint la postveritat, res d’ideologia.

Les ideologies agrupen i distingeixen, i avui el que es porta són els moviments més amplis on els “valors tous” puguin ser assumits per una majoria que és la que permet eixamplar el perímetre de votants.

Aquesta manca de valors, o pitjor encara, aquesta relativitat de la societat líquida amb els valors, cada dia fa més difícil que s’imposi el pensament i la ideologia, perquè el relativisme guanyador té una gran dosi d’inconsistència, i el procés de desideologització en la política és imprescindible per guanyar eleccions.

Si en el camp dels valors i de les idees es veu molt clarament aquest procés del relativisme, en el món econòmic la desorientació és total. D’una banda hi ha aquests moviments a l’estil peronisme que tenen el seu punt fort en la creació d’un estat d’opinió encara que sigui poc elaborada o irreal, però reforçat per una mobilització al carrer dels seus incondicionals amb l’enfortiment de l’ajut de tots els mitjans de comunicació. De fet, com que les seves accions directes normalment són inversemblants i estrambòtiques, per no dir violentes, també atreuen l’atenció dels mitjans, que n’haurien de fer una anàlisi crítica més serena.

En aquests moments, eslògans que s’estan imposant com a prioritaris els veiem amb la fòbia al turisme, a les gran empreses, als preus del lloguer de pisos, als pisos turístics, a la banca,... Amb el turisme el màxim que poden argumentar és que no tenen mania al turisme, el que volen és un altre model econòmic. Però les accions de comandos violents contra el turisme, contra hotels i contra centres turístics cada dia són més habituals, mentre que el seu model econòmic és una entelèquia desconeguda per tots nosaltres. Quin model proposen? Quin model volen? La millor manera de no ser criticat o d’evidenciar les seves contradiccions i febleses és no concretar-ho i deixar-ho tot en un eslògan propagandístic que a còpia de ser repetit, creï opinió i eviti haver d’aprofundir. El problema que tenen aquests “neoperonistes” és que tots els seus referents que s’han posat en pràctica en diferents països han acabat arruïnant els països i la democràcia. Són uns eficients fabricants de pobres.

És cert que a la societat moderna li manquen referents ideològics potents que ens facin mirar més enllà, però també és cert que el món d’avui experimenta un canvi del que se n’ha dit de l’economia tradicional cap a una economia moderna basada en la informació, en la imaginació individual privada de cada persona, i aquest dinamisme i aquesta vitalitat que requereix l’economia moderna, també requereix necessàriament llibertat individual i seguretat, però aquesta opinió no interessa.