Economia

FRANCESC CABANA

Quadern d’economia

Més rics, igual de pobres

Estem en una etapa de recuperació econòmica, però no llancem les campanes al vol perquè es tracta d’una recuperació trencadissa. La recuperació es mesura per la producció –agricultura, indústria i serveis de tota mena, des del botiguer fins al dentista que t’arranca el maleït queixal del seny. Aquesta riquesa nova no es distribueix exactament entre la població. Seria pràcticament impossible. Però seria just que el repartiment arribés a tota la població. És evident que amb l’aplicació de les lleis del capital, això no s’aconsegueix.

Gràcies a la recuperació, a Catalunya hi ha rics que són més rics, mentre que els pobres ni s’han adonat de la recuperació. Estan igual que abans, si fa no fa. Entitats com Càritas en són totalment conscients. Analitzem el procés.

En una economia en la qual domina la societat privada, els guanys els obtenen aquells que facturen de més: major producció o preus més alts en els productes industrials, més vendes per al botiguer i més queixals per arrancar per part del dentista o una alça de preus per aquesta operació. Els que cobren un sou no veuen venir els augments fins al cap de molt temps; i això les empreses que van bé, perquè n’hi ha moltes que flaquegen. Els pobres de veritat, els miserables continuen vivint en la misèria, sense notar cap canvi.

Què es pot fer per aconseguir un repartiment més equitatiu de la nova riquesa aconseguida? Entrem ja en el terreny de la política i dels partits seriosos, perquè n’hi ha alguns que no han pensat mai aquests problemes i els seus objectius són com aconseguir més vots i més escons en les properes eleccions. Els partits d’esquerres opten per augmentar els impostos als més rics, enriquir així l’Estat i deixar que aquest faci de repartidor; els partits de dretes opten pel contrari: abaixar-los els impostos per fer-los més rics i que sigui el que Déu vulgui o, precisament, no vulgui. Els efectes no acostumen a ser gaire vàlids, si no van acompanyats d’altres mesures. No és aquí el moment d’entrar en els mètodes que apliquen els partit de centredreta, de centreesquerra i socialistes en el sentit històric de la paraula.

M’interessa destacar que una distribució equitativa de la riquesa requereix una participació de la ciutadania, si parlem d’un estat democràtic. Aquella famosa frase del president Kennedy: “En lloc de pensar en el que el país pot fer per vosaltres, penseu en el que vosaltres podeu fer pel país.”

En primer lloc, això significa no defraudar l’Estat, ja que l’anomenada “caixa negra” beneficia els rics i empobreix encara més els pobres. En segon lloc, fer créixer la consciència entre els ciutadans. Un exemple. Un moment en el qual es produí un correcte repartiment de la riquesa es va donar després de la Segona Guerra Mundial. Hi va haver grans polítics: Churchill, Atlee, De Gaulle, Adenauer, Spaak, De Gasperi i al mateix temps, les destrosses de la guerra van fer comprendre a tothom que es tractava de reconstruir el país entre tots i que els sacrificis eren inevitables. Els grans moments de la història moderna, en les democràcies, es donen després d’un daltabaix. En temps de pau hauríem d’adonar-nos que entre nosaltres hi ha gent que està com els alemanys després del bombardeig. Però si algú ha tirat bombes hem estat nosaltres mateixos amb actuacions tan velles i tan actuals com la cobdícia, la manca de solidaritat o la ignorància culpable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.