A la defensiva

Les legi­ons roma­nes dona­ven una gran importància a l’escut, una arma emi­nent­ment defen­siva. Els cobria el cos i fins i tot el cap, amb l’escut del qui tenien dar­rere. Els lec­tors d’Astèrix conei­xen bé aquesta tàctica. Però els romans sabien que una posició defen­siva només ser­via si anava seguida, en qüestió de segons, per un atac ful­mi­nant. Comp­ta­ven que la pri­mera anda­nada de flet­xes havia estat llançada i no els con­ve­nia donar temps que pre­pa­res­sin la segona. L’eco­no­mia cata­lana es veurà obli­gada a posar-se a la defen­siva. Defen­sar-se no és donar-se per vençut, ni de bon tros. És una posició com qual­se­vol altra en un com­bat. L’eco­no­mia cata­lana s’ha posat sovint a la defen­siva, sigui per una mala política espa­nyola, per una crisi gene­ral, o per un boi­cot dels pro­duc­tes cata­lans. Vol­dria fer alguns comen­ta­ris sobre aquest tema.

Les grans empre­ses són empre­ses ofen­si­ves, la seva força les empeny a créixer més i a bus­car nous camps d’actu­ació, nous ter­ri­to­ris on desen­vo­lu­par les seves acti­vi­tats, sem­pre que no tin­guin alguna cosa en con­tra. Fa molts anys vaig reco­ma­nar al Con­ti­nen­tal Illi­nois Bank que no vin­gues­sin a Bar­ce­lona. Van que­dar sor­pre­sos i força indig­nats, fins que els vaig expli­car la causa. Com tenien el nom molt llarg l’havien reduït a Conill Bank, una deno­mi­nació no apta per a un banc seriós.

Si les grans empre­ses són empre­ses ofen­si­ves, les peti­tes i mit­ja­nes són defen­si­ves. I Cata­lu­nya té milers de peti­tes i mit­ja­nes empre­ses que creen un tei­xit empre­sa­rial nota­ble. Com he dit abans, una posició defen­siva no és la del der­ro­tat, sinó la d’aquell que compta superar la que li ve al damunt i es pre­para segui­da­ment per a un con­tra­a­tac, un cop ha pas­sat el mal temps.

Hi ha una altra qüestió que en aques­tes cir­cumstàncies hem de tenir en compte. La resta de l’Estat també patirà, si Cata­lu­nya pateix. I molt més del que es poden ima­gi­nar. Cata­lu­nya ha estat, des de fa molt anys, el motor econòmic de l’Estat i ha venut una ter­cera part de la seva pro­ducció a les regi­ons espa­nyo­les. Poden subs­ti­tuir els pro­duc­tes cata­lans per altres d’euro­peus, però el trans­port per car­re­tera i per fer­ro­car­ril passa per Cata­lu­nya en un tant per cent molt ele­vat. L’acti­tud anti­ca­ta­lana de molts espa­nyols és la que molta gent té pels qui són més rics o més ima­gi­na­tius que ells. La cul­tura de l’esforç és una vir­tut que difícil­ment ens trau­ran.Expli­caré una anècdota de fa uns anys, però vàlida. Lloc, una ter­rassa a Gra­nada. Tema de con­versa: un ban­quer que tenia el seu banc a la ciu­tat. Vaig dema­nar al meu com­pany gra­nadí l’horari del ban­quer, que era el seu supe­rior. Viu en un cor­tijo, em va dir, quan s’aixeca esmorza i es pas­seja pel jardí per veure com flo­rei­xen les flors. Després, va al banc i té una con­versa amb el direc­tor, que el posa al cor­rent de les nove­tats. És l’hora de dinar i ho fa amb uns quants amics en un res­tau­rant de la ciu­tat. En aca­bat torna a casa per fer la siesta. El final del dia el passa fent visi­tes als amics, jugant a car­tes o al billar i anant a sopar amb algun d’ells. No es deixa per­dre cap espec­ta­cle de nit. La meva reacció va ser natu­ral i sense pen­sar-m’ho gaire: I aquest senyor no tre­ba­lla?, li vaig dir. La seva mirada fou d’indig­nació: “És que a Cata­lu­nya no hi ha gent que no tre­ba­lla?” La meva res­posta va ser més pen­sada: sí que n’hi ha, però no ho diuen. Ergo –com deien els nos­tres avant­pas­sats lla­tins–, ens en sor­ti­rem.