“L’únic que roman és el canvi”

He manllevat aquesta frase d’Heràclit d’Afassos, de fa més de dos mil quatre-cents anys, perquè els clàssics mai perden actualitat. Les societats o les empreses estancades tenen totes un futur molt compromès. Fins i tot aquelles que avui van bé s’han de preguntar el perquè i veure aquests punt forts quines amenaces tenen i què han de fer per millorar. La innovació constant ja no és un caprici i ha esdevingut una necessitat urgent perquè l’entorn canvia molt ràpidament i cal estar-hi atents, si bé hi ha certs tipus de persones que, per manca de valentia, s’hi resisteixen perquè per a elles tota alteració és entrar en un món d’incerteses.

Aquesta setmana passada al Congrés espanyol tres ponents de la Constitució van fer-hi una intervenció coincidint, amb matisos, que ara no és moment de reformar-la. Alguns varen donar com a raó que una lectura oberta de la Constitució encara permet anar molt més lluny; i d’altres van dir que “ara hi ha massa odi” per reformar una llei que necessita un alt consens. De les intervencions, vaig veure clar que a Espanya, com està passant des del 1812, serà impossible una reforma de la Constitució, ja sabem que totes han acabat malament.

I en unes sales properes, en una comissió per investigar el rescat bancari també hi van comparèixer distints excàrrecs que van tenir responsabilitat política de màxim nivell mentre es va crear i es va engreixar aquest monstre de la bombolla immobiliària que tants de costos socials i econòmics ha tingut. De les seves intervencions el que ens queda clar és que va ser una crisi en bona part evitable i això, per la magnitud de la desfeta i de les víctimes, és immoral.

Tots els compareixents tenien el coneixement del que passava i també tenien poder i les eines per canviar la dinàmica, i no ho van fer. És cert que la comissió ha tingut un boc expiatori en la figura de Rodrigo Rato, i a ell han anat totes les crítiques, però, tot i ser-ne mereixedor, no podem oblidar la mala gestió i els perjudicis de la resta. La sensació és que tots estaven conxorxats per no aturar el cercle virtuós d’una economia que queia pel pendent. El rumb de col·lisió era tan evident que qualsevol capità de vaixell, arribat el desastre, els hauria acusat, com a mínim, per negligents.

Reconèixer l’error com va fer Pedro Solbes i demanar perdó per no haver actuat diligentment en el seu moment sabent tot el que passava i passaria, no em sembla cap mèrit d’agraïment, perquè ell va negar-nos la crisi econòmica, quan ja era evident i n’era el vicepresident i es tornava a presentar a unes eleccions. Elena Salgado, també vicepresidenta, va negar que es fes pressió perquè certes institucions compressin accions de Bankia; doncs que ho preguntin al BBVA, que s’hi va negar i en va rebre les conseqüències. També hi van passar els governadors del Banc d’Espanya i tampoc tenien excusa, puix que tenien totes les dades del que feia el sistema financer i el poder, i també els avisos dels inspectors denunciant-ho, que no varen atendre. La CNMV, que com a entitat reguladora tenia tot el poder per aturar la sortida a borsa de Bankia o, si més no, no donar fe que la informació de l’empresa que es proporcionava als possibles accionistes era veraç, tampoc ho va fer.

El vertigen a trencar la bombolla i el cercle virtuós de l’España va bien, i d’assumir els costos econòmics i socials que es produirien, va superar l’ètica i la responsabilitat del poder. Una mostra més que la por al canvi i la d’assumir responsabilitats necessita un nivell de polítics que no tenim.

Si ara, com aleshores, no són capaços de canviar la Constitució, de reformar les pensions i ni tan sols són capaços de reformar el finançament autonòmic –per llei hi estan obligats!–, esperaran fins que, com amb la bombolla immobiliària, esclati encara que el cost de la seva inacció sigui molt més alt. I mira que farien bé d’atendre Heràclit!